En un article d’un diari del 2019 [_Los cerebros ‘hackeados’ votan] l’autor [Yunal Noah Harari] es qüestiona que sigui una bona idea creure que som lliures. Afirma que cada volta més seran els nostres pensaments i desitjos fruit d’algoritmes i tecnologies. I que l’única forma de fer front a aquesta ‘exteriorització’ del pensar i sentir és contemplar-nos sabent-ho. Sabent que igual que el món exterior no ens pertany, tampoc ens pertany ja el nostre món interior. En aquesta situació, afirma que preguntar-nos qui o què som devé el principal desafiament.
La idea del pensament com quelcom alié no és nova. En la filosofia hindú ja es considera el pensament com un sisé sentit. Com quelcom que ens sobrevé igual que ens sobrevenen les olors o els paisatges assolellats.
Tampoc cal esperar a les inteligències artificials i als big data per a afirmar que poc tenim a dir en allò que som. Llegir Foucault, llegir Preciado, ens permet entendre com l’art de construir gent des de la indústria i la institució poc deixa al si mateix.
Hom pot pensar que tot això són neurosis paranòiques. Que poc importa qui ho desitja si tu també ho desitges. Que poc importa qui va decidir comprar-se la liquadora si és una bona liquadora. Quina és la diferència?
Potser encara siguem capaços de recordar quins foren els primers somnis de la nostra vida. Aquells que vam tenir ben aviat quan ens començaven a preguntar que voldriem ser de grans. I també els que anavem tenit després conforme anavem creixent i ens anavem explicant millor aquell desig primer. O potser no calgui creure que hi ha un primer desitjar, la qual cosa pot ser ben dubtós. Potser només calgui adonar-se que ens alcem cada dia amb la idea d’anar a la platja i sempree acabem passant el dia a la muntanya.
Així que un bon dia, per exemple avui i ara, accepto que estic hackejat, que d’alguna manera que se m’escapa sóc estrany a mi mateix. O encara més que no hi ha mi mateix. Què seguir escrivint llavors? El primer potser seria escriure poemes de la descomposició: és a dir proses falses i sense sentit. Deixar que la tremolor dels dits es passegi per les tecles. Escriure a l’atzar, en definitiva, i aquest mateix atzar estimar-lo com la única cosa en la qual encara que sigui sota un munt de soroll no s’hi trobaria l’altre que em manipula.
Una successió d’atzar devindria allò més semblant al mi mateeix que abans creia ésser. És clar que resulta senzill apretar tecles sense sentit en un ordinador, però fem moltes més coses cada dia a part de escriure entrades en blogs. I en aquestees coses, en les entrades en blogs també si bé de forma menys directa, ens relacionem amb d’altra gent. Com sentarà a aquesta altra gent que les meves paraules els meus gestos siguin a l’atzar? I el fet d’alimentar-me, el fet de llogar una habitació i no passar fred a la nit al carrer. Totes aquestees conquestees demanen un enfilall d’accions ben poc atzaroses cada dia. Com hackejar-me a mi mateix sense passar gana i fred.
Resignat i famolenc torno a l’escriptura no atzarosa, torno a les convencions pactades, als camins que em duen al menjar, a les amigues, a la llar. Miro per la finestra, al carrer manifestacions polítiques: ja no sé si són amics o enemics, ja no sé si he vulgut el seu ascens o el seu descens. Recordo converses amb amigues i en elles deia el que de mi s’esperava. He anat a votar i he votat el que creia millor, però ja no sé quin valor té aquesta creença, ni qui és que es creu aquesta creença.
