Hegemonía Desituada

Diran l@s posmodern@s que un signo de si mism@s sea la no conclusión de los discursos. Ya no hay discursos absolutos, doctrinas acabadas que sirvan para todo. Eso dicen l@s posmodern@s y como no vamos a estar en desacuerdo con ell@s. Patente es que las doctrinas absolutas imperantes, que haberlas las habrà, nos dejan con el mismo dolor de espalda que el resto y los mismos mínimo 1000 unidades monetarias para reemplazar una muela podrida. El problema -y valga sea dicho el interés- no està en la falta de doctrina absoluta que ya des de Spinoza y su Ética se viene proclamando, sinó más bien en la falta de finitut en los articulos mismos, incluso en los más breves aforismos.
La posmodernidad avanzada, aquella que podria decirse, no sin falta de originalidad, posposposmodernidad, no termina nada tan en absoluto que no se sabe si alguna vez llegó a empezar algo. Así por ejemplo cuando empieza algo y le pone un título, digamos al caso y por ejemplo “Filosofias de Impoderes y Resistencias”, no le sigue, castigo de los tiempos, un texto que de cuenta del título sinó màs bien como otro título de lo que le viene antes así como por ejemplo: “Manifiestos Incendiarios para Viej@s Activistas”. Que hacer entonces, tirar el primer título y seguir por el segundo que a todas luces parece tener un tiron más comercial. Claro. Pero que sucede que en la escritura no sucede sinó la aparición de un terrcer título este sí, incendiario y antiimpoderista a toda piñona: “Hegemonia Desituada”. Tal cual sin plurales, aunque quizá eso sólo sea un error ortogràfico que los hay y muchos -signo preclaro de la posposmodernidad al menos.
Claro que ante tal verborrea siempre podemos declarar solemnemente que nunca fuismos posposposmodernos, que más bién siempre fuimos deleuzianos y que lo que esta sucediendo es claro y no es más que el surgir de una superficie textual en la que la titulación aunque sea ful, en algunos casos, sólo refleja las singularadidades que se plegaran o se plegaron para formarla. Que por supuesto no podemos estar siempre diciendo a la vez lo que decimos y como lo decimos. O sea que si plegamos el mapa para que nos quepa en el bosillo y debemos leerlo entonces lo leemos por los pliegues o por los dibujos y, no podemos decidirlo sin antes conocer el lugar al que vamos, y como conocerlo si no hemos ido o de haberr ido pra que el mapa…
En el surgir del texto, entre los títulos sucesivos un personaje conceptual aflora la napia con resiliencia: l@s viej@s activistas. Cabe primero distinguirlo de l@s activistas viej@s que podria también serlo pero no es necesario para lo que aqui nos atañe. Así a esta napia que le sigue un cuerpo viejo, en deceso, transitando el post, o mejor los post, como a la deriva del barco que va perdiendo sus aparejos y que sin embargo sigue navegando. L@s viej@s activistas, devenid@s activistas no se sabe si ya de antes o de nuevo cuño, dada la precariedad propia de la provecta edat. Por qué viejo? Pues pues por deleuziano también es spinozista y en tanto lo segundo pues el universo infinito e indeteerrminado, por lo cual incognoscible si bién autodinamizado en si mismo dejando el actor como un paciente a la merced de los derechos igual a los poderes o lo que és lo mismo si con el poder va el derecho entonces l@s viejas activistas maread@s ven mermar sus derechos y entonces, es cuando ante el decaimiento que se les avecina, como una repetición conocida, pues ajá! manifiesto incendiario. O como no incendiar aquello que l@s hace viej@s aquello en lo que los impoderes parecen arremolinarl@s llevandol@s a la cola de los tiempos. Y las resistencias son las resistencias de los huesos y los musculos y las redes neuronales atrofiadas. Pues si en el spinozismo la esperanza estaba en el conocimiento de las singularidades, más como un esteticismo o sentido de la pelea que como otro cosa. Y eso, que más es bien nada, también es sustraido ya que, en la viejitud, es norma el olvido y los conocimientos adquiridos en la vida más que articular una red de guirnaldas con las que ir a bailar a las fiestas de los repartos de las bienaventuranzas no son más que artrosis, alergias, fiebres y otros cansancios de demasiado trotead@s.
El fuego, el regreso y la invocación del fuego en un manifiesto, como para reinventarse, como para quemar todas esas dolencias que habria que nombrar, nombrar como hegemonias desituadas. Por qué? Porque solo ardiendo aquello en lo que se sustentan el amasijo de senctudes, viejismos y fosilizaciones cabe el regreso de lo otro, lo no aún sabido, el tiempo por venir, las cosas de la juventud que tan lejos paran y que sólo ellas no siendo ya prótesis, ni viagras, ni complejos vitaminicos pueden alargar el vivir de algo que parece ser abandonado dia en dia.
Allí en la bajeza de la necesidad, en la superabundancia de la no ya perdida posible, no la guerra sinó el manifiesto incendiario como piromagia sobre el mal cuando otra práctica ya no alcanza. La guerra que todo lo cruza es para jovenes que reconfían aún en su energia para la victoria. Los tiros lejanos de l@s activistas viej@s, versan sobre esa guerrra que siempre se esta guerreando ya pasada aún por venir, como para reiniciarla o derrrotarla, como para instalarle el juego en que tod@s ganan y morir así con el juego en que algun@s ganan y otr@s envejecen antes de desaparecer.
Y esa guerra siempre guerreada la que se desitua pese a ser hegemonica pues solo a l@s viej@s actictivistas atañe y no más quieren no enemistarse con l@s jovenes que les mecen y les mastican la comida sino con el varullo de sus traqueteosseniles perdidos en el tiempo.
Un@ joven activista grabadora en mano pregunta a l@s decrepit@s en su lecho de muerte agotadas las rejuvenecientes pocimas viagreras hace ya milenios. Brillan los ojos de las casi muerrtas, una última oportunidad, a caso:
– Cuales fueron sus guerras?
– Mis impoderes se debatieron en derrrota entre aquell@s deseantes de propiedad y aquell@s anticomunistas, entre aquell@s de sexualidad productiva y aquellas de sexualidad esteril, lujuriosa, vacia, entre aquellas del no hacer como forma del no herir i aquellas del hacer como forma del crear, entre aquellas que amavan la rápida verdad y aquellas que tartamudeando a la espera de la luz nunca la consiguieron.
Todo ha sido dicho de repente el Manifiesto Incendiario reclama bosques, leña, carbon, piroflautas. L@ joven activista, enchida de energia y ceguera añade ignifuga:
– Podria explicarse?
– Naturalmente, más no ahora que debomos ir a comer del elixir de la juventut a dos carrillos.

El filòsof-artista, resenya d’una lectura.

Hi ha llibres als que ens aboquem com qui s’entrega a un retorn. En aquest cas en llegir “El filósofo-artista” de Jean-Noël Vuarnet (ed. incorpore, 2015), tornava a una línia de pensament que va ocupar-me obsessivament deurà fer uns 15 anys i que vaig abandonar no sense un regust de fracàs. Aquesta línia de pensament que podria anomenar-se com nietzscheanisme-sadià francés i que en noms il·lustres respondria a Bataille, Blanchot i Klossowski. Va atreure’m per la seva llibertat, per la poesia dels seus textos, per les interpretacions de Nietzsche amb el qual bregava llavors. Si bé les lectures van ser plaents, el diàleg no va sorgir, o com a mínim aquesta és la sensacció que em varen deixar llavors. Què havia estat llegint?
Un grapat d’anys després, havent estudiat el positivisme lògic de Wittgenstein, les noves tecnologies de la mà del software lliure, havent recuperrat els clàssics amb la docència i havent viscut un grapat de desil·lusions i algunes altres experièencies top; la lletra m’ha anat duen de retorn a aquells textos que sempre han seguit allí, en la seva opacitat o transparència. I en aquest retorn vaig topar-me amb aquest llibret “El filósofo-artista” just quan evocava sovint la demanda de María Zambrano a la falta de poesia que pateix la filosofia com una de les demandes seminals del que podria ser una de les fonts principals d’impoder de la filosofia tal com avui s’apareix al que escriu.
En l’obra, Jean-Nöel Vernaut, ens fa un recorregut històric per Bruno, Sade, Rousseau, Nietzsche, Kierkegaard. Filòsofs, que tindran en comú el ser Filòsofs-artista, filòsofs que des de diferents estratègies s’enfronten al monologuisme de la filosofia hegemònica. S’entèn aquí la narrativa que va de Descartes a Hegel. Filòsofs de la pluralitat, de la diferència, de la creació i de l’antagonisme.
Un dels fils conductors que podria articular la lectura seria com pensar i viure -una de les caracterísitiques principals del filòsof-artista serà la reccerca de la pràctica en el seu pensament més enllà de l’acadèmia- sense caure en la fosilització de tota doctrina quan es vol veritat absoluta. Déu ha mort, els sols són infinits, l’univers és obert i múltiple, la filosofia teòrica davant d’això només pot oferir retrats tan o menys bells o fidedignes com pretèrits i situats en la seva singularitat i finitut. Entre els diferents retrats, el certamen de les doctrines per aconseguir el ceptre de la veritat i, com a jutge i jutgessa, la voluntat de poder, la disputa de les forces. En aquest paisatge -el nihilisme serà un dels fils que recorrerà tot el llibre- com escapar del pensament com a unitat, sigui pròpia o aliena, i, tanmateix seguir pensant, seguir vivint, seguir fen filosofia.
Un dels punts forts del llibre és precisament el fet que no s’abandona la filosofia, no és una crida a deixar la filosofia per l’art, sinó des de la filosofia pensar la superficie on es troben la pràctica concreta creativa i el pensament conscient situat en i enfront als discursos. Com seguir cercant el joc on tothom guanya quan sabem que l’absolut és irrepresentable.
Un altre dels punts forts del llibre és el tractament de la figura del doble. El filòsof-artista és irrepetible, i tanmateix, especialment en el cas de Nietzsche, són molts els repetidors. Vernaut es complau en descriure aquestes figures i la degradació que suposen respeccte a l’original. Degradació i figura que el mateix Nietzsche profeticament ja havia anunciat.
També destaca en la crítica que fa a Heidegger al qual acusarà de fer una lectura interesada de Nietzsche.
A destacar també el Prefaci de Michel Surya que rivaliitza amb alçada creativa amb el mateix text de Vuarnet.
En definitiva, intent des d’una tradició menor, antagònica, de la filosofia, de debatre què pot ser aquesta si la separem de la mamella institucional i l’enviem a guanyar-se el pa amb totes les eines i vicis que al llarg de la seva història ha anat acumulant. Filosofia que ja no pot ser una doctrina estàtica i que en aquest cas es proposa com un recull de figures irrepetibles en i amb la casuistica que els ha donat pas.
Finalment els devots de Michael Onfray hi trobaran un antecedent a la seva Contrahistòria de la Filosofia si bé de pretensions molt més humils.

CC BY 4.0 [https://creativecommons.org/licenses/by/4.0/legalcode]

Represa amb nou títol de les no mateixes escriptures

Avui, s’ha renombrat de nou aquest blog: “Filosofies de Impoders i Resistències”. Ja és el tercer nom d’aquest blog que pot trobar-se en aquesta adreça: https://network23.org/ms/ . Primer s’anomenà “Sobirania Metafísica” i despres s’anomenà “Uter0xid”.
Ambdues derives eren travessades per impoders i resistències, si bé, això no s’havia fet explícit en els textos. Una explicació mereix cadascun d’aquests títols.
“Sobirania Metafísica” sorgia com un eco oportunista de la Sobirania Tecnològica. Per aquell llavors i encara ara, el responsable del blog s’havia instal·lat a Calafou, espai autogestionat on la vida i el treball cerquen trencar la bipolaritat a que sovint se les condemna. Valgui això per presentació, per més informació podeu mirar la pàgina web: https://calafou.org/ i fins i tot la wiki: http://wiki.calafou.org/index.php/Portada.
En aquest marc un dels valors més en alça ha estat sempre la sobirania tecnològica, és a dir, la creença que una de les formes principals de impoder i de resistència a i, des de, la societat actual és l’onada tecnològica.
Doncs bé, el poc original autor d’aquest blog, més donat a les especulacions metafísiques que a soldar plaques o montar finestres, va pensar que les superficies on es dibuixen els impoders i les resistències eren en gran part traides i proliferades pel pensament. Per un pensament que sovint ens ve dels altres i que nosaltres -amb tota l’obscuritat d’aquest nosaltres- sovint vivim com a doctrines. Així la sobirania metafísica només era una altra forma de reivindir l’autonomia del pensament, si bé un pensament radical, un pensament que ja no es conformava en remoure les ones de la mar sinó que volia intervenir en les profunditats que les fonamenten: les diverses metafísiques. I amb aquesta fi de pensar radical sorgeix la primera etapa d’aquest blog.
Entre els articles d’aquesta època es troben des de reflexions taoistes (https://network23.org/ms/2016/01/13/de-jove-no-em-vaig-esforcar-a-la-maduresa-no-vaig-competir-i-de-vell-no-tinc-ni-fills-ni-parella/) fins a intents desmesurats de repensar que sigui la filosofia (https://network23.org/ms/2015/09/17/deconstruccio-i-hack-de-la-filosofia/) serie en tres articles, o reflexions al voltant de l’esperit i les lectures dels heterònims de Fernando Pessoa (https://network23.org/ms/2016/01/08/28/), entre d’altres textos sobre el pensar, l’escriure o la mort de Sòcrates.
Tot plegat publicat entre agost de 2015 i gener de 2016, que acabarà apareixen junt amb textos d’altres autors en un fanzine titulat “Laberints de Memòria” que es presentarà en una xerrada sobre Sobirania Metafísica a l’Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona el febrer del 2016.

En aquest punt la producció en aquest blog s’aturarà i es rependrà al novembre amb un nou nom i l’ocultació dels anteriors articles. En aquesta etapa només un article a mode de presentació: https://network23.org/ms/2016/11/13/uter0xid-notes-2016-11-13/ La idea d’aquesta etapa fou converir el blog en una finestra del projecte Uter0xid. Aquest projecte que cercava localitzar l’escriptura i el pensament en un lloc, les restes del tren de secat de l’antiga fàbrica tèxtil de Calafou, devindran un estrepitòs fracàs, l’escriptura quedarà com atrapada, el lloc pendrà la paraula per a acallar-la i els successius intents de anar més enllà en la cerca de còmplices per al projecte toparà amb les barreres comunicatives d’un projecte que somiava obtenir els propis recursos per a la continuitat de si mateix. Algunes restes d’aquest delirant projecte a : http://wiki.calafou.org/index.php/Uter0xid

Així arribem per fi a aquesta tercera etapa “Filosofies dels Poders i les Resistències” Blog per pensar les formes d’abandonar la vida i com s’articulen. Alhora plataforma per alliberar l’escriptura de la soledat del repositori local i de la por de la crítica i la intolerància.
Finalment dir que tots els textos, nous i vells són ara sota llicència Creative Commons Attribution 4.0 International (veure llicència completa a https://creativecommons.org/licenses/by/4.0/legalcode) Per una correcta atribució cal citar el títol del post citat, el títol del blog i la seva url.
Espero que us sigui útil.

Uter0xid: notes: 2016-11-13

El dia es gris, no fa pas fred. Arriben notícies confuses de l’exterior. La connexió és feble i les notes s’actualitzen a no molta velocitat.
Es canvia el titol del blog a https://network23.org/ms i s’inaugura el blog de l’Uter0xid. Amb aquest el seu primer post.
Ahir es va poisar l’estufa i la sortida de fums.
A principis de setmana van posar-se els plàstics que s’havien sortit.

El divendres van haver converses de teologia amb recerques a google sobre Joan Baptista, Jesus i L’annunciació de da Vinci entre d’altres. Una gran acumulació d’energia orgon en definitiva.

Darrers dies de la residència d’Aleixof. S’ha fet una xerrada sobre “l’Eco-postindustrialisme i la filosofia” s’ha posat la pagina de l’uteròxid com a Laboratori de Filosofia a la wiki de Calafou (wiki.calafou.org).
Alguns problemes tècnics tenen la wiki en un estat creixent de precarietat.

Segueix passant gent, que se’l mira des de fora i posa el cap, fins i tot i pugen, i fan mitja o es queden practicament dormits.

Es vol recuperar el projecte sobre espirulina, cucs i ordinadors. Tanmateix les dificultats són les mateixes d llavors i els reursos no són gaire diferents. S’avalua usar part de l’espai de l’Uter0xid com a peixera de spirulina. Per ara fa falta quelcom que remeni l’aigua.
Pel que fa als ordinadors va haver bones notícies la nit de dimecres a dijous va arribar al hacklab una maquina de 64 bits, si s’aconsegueix fer-la funcionar podria reviure’s el programa ‘Hurdy’.

Queda tot apunt per engegar l’estufa!!

Tagged , , ,

De jove no em vaig esforçar, a la maduresa no vaig competir i de vell no tinc ni fills ni parella

Lin Lei tenia ja 100 anys. Era primavera i, vestit amb una pell, recollia espigues als camps abandonades. Anava cantant mentre avançava. Confunci es dirigia a Wei i el va veure des de lluny. Es va tornar als seus deixebles i els digué: -Seria interessant parlar amb aquell ancià. Aneu a preguntar-li! Zi Gong demanà que se li confiés l’encàrrec. Abastà Lin Lei a l’extrem del camp i situant-se davant seu sospirà y li va dir: -Mestre, ¿no sentiu cap preocupació mentre canteu i espigueu? Lin Lei va seguir el seu camí sense deixar de cantar. Zi Gong li va repetir la pregunta varies vegades. Llavors, va alçar la mirada i va respondre: -Per què hauria de sentir alguna preocupació? Zi Gong li va dir: -De jove, mestre, no us heu esforçat. En la vostra maduressa no heu competit amb el món buscant fama i posició. Ara, vell com sou, no teniu muller ni fills quan l’hora la vostra mort està propera. De manera que, no té sentit l’alegria que mostreu mentre espigueu cantant. Lin Lei li va dir rient: -Els motius de la meva alegria els tenen tots els homes, pero ells, en canvi, els converteixen en motius de tristor. De jove no em vaig esforçar i d’adult no vaig competir amb el món, i gràcies a això he aconseguit viure molt anys. Ara, vell, no tinc ni muller ni fills i l’hora de la meva mort és propera, i, per això, sento aquesta alegria.
  Zi Gong digué: -La longevitat és quelcom volgut per l’home, però la mort és per ell blasmada. Com podeu dir que us és motiu d’alegria? Lin Lei li va respondre: -Mort i vida són com anar i venir, així que, com he de saber que el morir aquí no és néixer en una altra banda? Com he de saber que néixer i morir no són la mateixa cosa? Com puc saber que esforçar-se per viure no és un gran extraviament?, com puc saber que la meva mort d’avui no és millor que la vida anterior?
  Zi Gong va escoltar les paraules de Lin Lei sense entendre el seu sentit. Tornà al costat de Confunci i va repetir-les-hi. Confunci digué: -En efecte sabia que les seves parules serien de profit. Tot i això aquest home ha comprés, si bé no completament.” [1]

Poc més del que aquest fragment explica sabem de Lin Lei. Tot fa pensar que cridà l’atenció de Confunci per la seva edat, pobresa i alegria, i no pas perquè el conegués o n’hagués sentit a parlar. Tot fa pensar que l’afirmació: “De jove no us vàreu esforçar, a la maduressa no vareu competir, a la vellesa no teniu ni muller ni fills” era una fórmula esteréreotipada per la qual els nobles i ben estants es dirigien als ancians que es trobaven al camí. Fórmula de cortesia que potser acostumava a precedir alguna almoïna si el mendicant mostrava la necessària humilitat al cas.
En aquest cas Lin Lei no demana pas almoïna, ni tan sols s’interesa per la comitiva de Confuci. Ni per les preguntes de Zi Gong que ha de repetir per tres cops.Tan perfecta és la despreocupació de la seva alegria, que en les respostes subverteix completament el significat que Zi Gong dóna a les seves preguntes. Allò que per aquest darrer és motiu de tristor, per l’altre és motiu d’alegria. Amb la resposta sobre el morir Confuci, posiblement, quedarà satisfet; difícilment amb el fet que Lin Lei sigui feliç precisament per no haver-se esforçat, no haver competit, no tenir fills ni muller.
Confuci és el defensor de les tradicions, de la jerarquia, de la raó, de l’estat. Confuci és conseller de princeps, mestre de funcionaris. El seu pensament servirà de guia de tots aquells que volen fer carrera en l’administració. Lin Lei poc o res hi té en comú. El vell se’ns apareix com el taoista perfecte. La no ambició, la fluidesa (que tan bé mostren les seves respostes) com a via a la joia a través de la despreucupació. I, alhora, en la seva radicalitat i perfecció exposa amb una claredat, com apareix en pocs textos (Tao Te King inclós), l’esència d’aquesta filosofia i la seva màxima dificultat. L’ambivalència radical de la felicitat taoista. Aquell que res té a perdre no pot pas temer la mort, ans al contrari, ha de veure en ella un motiu d’alliberament. Aquell que res més que una pell per cobrir-se té no pot sinó sentir la més gran joia amb unes espigues espigolades. Aquell que des de jove ha fet d’aquesta vida la font de la seva alegria, no pot sinó ja vell fer del seu goig una força tal que fa trontollar el mateix Confuci en la seva doctrina.
“Si bé no completament.” No podem imaginar que hagués passat si Confuci en escoltar el relat de Zi Gong sobre la seva conversa amb Lin Lei s’hagués il·luminat en la profunda veritat del taoisme. De ben segur que la seva doctrina hagués estat una altra, la Xina tota i el món sencer serien uns altres.
“Si bé no completament.” Ens quedem amb les ganes de saber a que es referia Confuci. Ens quedem amb les ganes de llegir sobre allò que no ha comprés Lin Lie i que el mestre de fruncionaris calla. La força de Lin Lei, La llarga vida de despreucupació duta, l’ha alçat tant en la saviesa que, som tentats de pensar, que la protesta de Confuci és, simplement això: una protesta. Tanmateix això no seria just per al mestre de funcionaris que sabia de la superioritat de la imperfecció sobre la perfecció, que sabia que Lin Lei no tenia més força que la d’un vell a les portes de la mort, i, que els seus mots, que tanquen el magistral aforisme, no poden sinó mostrar la fluidesa del tot (el mateix Confunci no pot deixar de ser qui és), la despreucupació sobirana, la futilitat de Lin Lei i de les paraules que tingué amb Zi Gong. I doncs, com, si no fos així, hagués pogut el vell centenari seguir cantant presa d’una perfecta felicitat mentre espigolava espigues pels camps?

[1] Versió catalana a partir de la traducció castellana d’Iñaki Preciado de “El Libro de la perfecta Vacuidad” de Lie Zi, publicat per l’editorial Kairós, Barcelona, 5ena edició, 2010.

Tagged , ,

Els no existents pensaments

Els no existents pensaments i les no existents pensadores i pensadors que els encarnaren o encarnen. La història d’aquelles que pujades a una escala o penjades d’un balcó, amparades en la no existència que els donava aquest seu pensar furiós, varen pintar el graffitti del que parlavem a l’anterior post.
Com el Vicente Guedes del qual Fernando Pessoa dirà:

” […] una das almas mais subtis na inércia, mais debochadas no puro sonho que tem visto este mundo. Nunca -eu o creio- houve criatura por fora humana que mais completamente vivese a sua consciència de si propia. ‘Dandy’ no espírito, passeou, a arte de sonhar através do acaso de existir.
Este livro é a biografia de alguém que nunca tuvo vida.” [1]

Perquè com saber d’aquestes ‘almas […] desbochadas no puro sonho’ fins al punt de de devenir pensament sense existència, si no és en els textos […]  on el pensament viu en la inexistència. I d’entre aquests textos destacar “Livro do desassossego” que Vicente Guedes i Bernado Soares transmetren a Fernando Pessoa i, l’obra de Macedonio Fernàndez que descriu amb magistral humor a “Continuación de la nada” les tragicomiques peripècies d’aquells que en el no-res, el revés activista de la no-existència, fan el seu viure.

Perquè l’existència és només un concepte present en alguns paradigmes discursius. Qui no somia, en una fiblada de lirisme recuperar els mots de Parmènides? aquells on allò que és, és, i, allò que no és, no és, i, no és el no ser. Possiblement mai s’escrigué uns versos tan aclaridors amb una economia tal de conceptes. Amb l’ésser i la negació, en permutacions matemàtiques -l’espiral ja era inventada?- l’impuls inicial tan simple no ha deixat, des de llavors, de giravoltar en els pensaments que s’hi acosten i s’hi acostaren. I d’alguna manera en aquesta energia va sorgir l’existència. Puix es feu palés que hi havia entitats, coses, que si ve no eren en el sentit que Parmènides doná al no-ser, alhora eren d’alguna manera evident a una espectadora atenta. A vegades, per exemple, tinc a bé recordar aquell somni on dormia placidament fins que venies a despertar-me amb petons. La joia era tal que podia agarrar-m’hi i fer una lentissima tombarella aèrea com si fos un astronauta en un espai sense gravetat. En veritat allò fou només un somni -dirant els guardians de la realitat- mai has estat en un espai sense gravetat, mai has sortit de l’atmosfera terrestre, mai has abandonat l’esfera d’influència de la seva atracció. I, tanmateix, dir que allò no va ser, ho sento com excessivament fals. La sensació quan recordo el somni és encara avui, d’una materialitat tal que pot canviar-me l’ànim en un vespre melangiosament gris. Així, la necessitat d’explicar allò que ens reviu, crea noves distincions en el llenguatge: al ser i al no-ser, els van seguir l’existir i el no existir, el real i l’irreal, el somni i la vigilia i, tantes d’altres. Paraules que ens venen a la llengua quan puges al tren que s’etendú i, sabem que ja res serà el mateix. Que el petó és de comiat que ara venen les nits de llit fred i cendrers plens. I rebusquem un conjur que desfaci el devenir, que torci el camí de la matèria i que tornis. I, a vegades, meravella aconseguim una nova distinció, un nou matís, una nova il·lusió en el buit de la distància, com si cada vinguda demanés una crida nova, com si els camins desapareguessim rera els nostres passos y no poguessim passar dues vegades pel mateix camí. [3] Passatgers sense mapes llençant tramoies de paraules, maquillatges, explicacions, senyals:

“[…]mi afición al lleno de vacíos se me manifestó por entero desde joven. Cuando ya lo era, hice una frase atrozmente literata com ésta: ‘Ido el Sol, el mundo se llena de su ausencia’; después en crónica literaria esta otra: ‘Este libro viene a llenar un gran vacío, con otro’ […] Viniendo, mi libro, querido lector, espero que reconocereis que también és de los que tiene el mérito de llenar un vacío con otro, como todos los libros. Viene a colmar ese gran vacío que han cubierto todas las solemnidades escritas, habladas, versificadas, desde miles de años, tanto vacío que no se entiende cómo ha podido caber en el mundo. Con la diferencia que el vacío que llena con otro mi libro es su verdadero asunto. Hay que descomponer la última de las cinco parejas inmortales: Sócrates y Platón, Plauto y Terencio, Cástor y Pólux, Héctor y Paris, Solemnidad y Esterilidad: cuando lo serio va con lo solemne, es que lo serio no va: lo mío no va solamente porque no es estéril: Por fin tendréis la Nada.” [2]

El no-res i el buit sovint passegen de la mà. Paraules elles de significat inexistent. Hom dirà que el buit clama de quelcom existent al seu voltant que el delimita. El no-res seria el buit sense l’existència delimitant.

Per què el no-res? Perquè, per exemple, Si el món guardés simetria com guarda la memòria dels solsticis en els troncs dels arbres llavors podria tenir sentit que si com molts llibres volen dir coses no duen res molts llibres no volen dir res dirien alguna cosa. I, també, és clar, perquè així donen llum a la pregunta amb que iniciavem aquest llibre sobre el pensar sense existència. Lògicament si el No-res tingui existència encara que sigui conceptualment llavors qualsevol cosa és possible, doncs d’una proposició és pot seguir qualsevol cosa.
Una cosa ben diferent seria creure que per justicia estètica tot condicional hauria de convertir-se en bicondicional. Així quan dic si menjo flors semblo foll implicaria també que quan semblo foll menjo flors. Això darrer potser els astronautes algun dia descobreixin el planeta del condicional enmirallat. O sota una estora una escala a un soterrani de proporcions propicies, tan és. S’ha de posar esment en la incomoditat d’un tal planeta o soterrani. En ell els que mengen si tenen gana no deixarien mai de menjar, els que pinten si tenen pintura posarien empreses de venda de materials per a la decoració i acoloriment de la llar. Del tot enutjos en definitiva per a comensals i pintors.

[2] Macedonio Fernández, Continuación de la Nada, Ediciones Corregidor, Buenos Aires
[1] Fernando Pessoa, Livro do desassossego, ediçao de Teresa Cunha, Relógio d’Água Editores, Lisboa, 2013.

Tagged , , ,

Penso, si bé no existeixo

Tot passejant sense rumb per Lisboa amb motiu d’unes improvisades vacances de quatre dies vaig trobar-me la següent pintada de cinc metres de llarg per un d’ample en la frontissa de la portalada dels baixos d’un carrer cèntric:

Pensomasnaoexisto400

“Penso mas nâo existo”

Si no es poguessin escriures graffittis sense significat llavors en bona lògica sabriem que hi ha un món on l’existència no resulta necessària al pensament.
Hom podria argumentar que ben bé podria donar-se significat a la sentència com se li dona signifcat a un signe. Podrien els parlants d’un llenguatge, decidir que el significat de “penso mas no existo” és estic escoltant una música que no es pot ballar. En aquest cas els parlants usarien la sentencia per a referir-se al tipus de música i no pas per a parlar de la natura del pensament.
En aquest cas la sentència seria considerada un signe atòmic. És a dir la sentència es considera com un tot que ho bé pot ser declinava en els temps del verb o no. En el cas de la sentència atòmica declinable quelcom com “Pensavem si bé no existiem” tendria el signifcat de escoltavem música que no es podia ballar. La mateixa traducció del portugués al català té significat en el cas de les sentències atòmiques declinaves. No així en el cas de les sentències atòmiques pures o no declinaves. Aquestes com per exemple si “Penso mas no existo” la uses una societat secreta de filosofes i filòsofs com a salconduit que dona accés a les seves biblioteques. En aquest cas parlariem d’un signe atòmic pur i les declinacions gramaticals i traduccions de la sentència no permetrien el pas a les biblioteques no tindrien el significat de pertanyer a la societat secreta i poder accedir a les biblioteques de la societat secreta filosòfica.
Tanmateix allò que més encuriosí al turista ocasional fou la sentència entesa com a sentència lògica. És a dir, que el significat de penso si bé no existeixo bé donat pel significat dels seus mots i les relacions gramàticals que entre ells s’estableixen. En aquest cas que l’existència no és necessària al pensament i que aquest pensament sense existència és concreta en un jo. En la primera persona del singular que l’escriu amb lletres majúscules en la part superior de la planta baixa d’un carrer transitat d’una ciutat del segle XXI.

Pensar i no existir; saudade, melangia, estar amb la imaginació en un temps en un lloc en el qual no estem efectivament. No per això desapareix el pensador del lloc on es troba, no per això deixa d’existir, protestaria una cartesiana sentint la seva doctrina amenaçada. Totes hem somiat paradisos, totes hem recordat amb enyorança les compartides rialles dels amants, els dies feliços de la infància, una olor, un instant de mágica plenitud. No per això hem desaparegut de vora l’estufa que ens escalfava en plena crisi de melangia. No per això hem deixat lliure el seient del vago de metro que ens ha catapultat a les carreres de tricicle sota la comprensiva presència d’un avi lector de novel·les de l’oest. Aquesta permanència en l’existència és el que queda ben palés quan amablement la revisora ens desperta del nostre somieg per a demanar-nos el tiquet, quan ens despertem gelats perquè l’estufa fa hores que es va quedar sense llenya.
L’argument de la nostre improvisada cartesiana sembla confondre existència amb presència en l’espai comú d’un cos fisic. M’explico: si considerem que una humana existeix en un lloc quan té una presència amb unes determinades caracterísitiques (per exemple: llenguatge, percepció de l’entorn i interacció amb aquest, consciència, moralitat, etc.) llavors el somiador en els seus trànsits no existeix com a persona humana. Tampoc pot dir-se que existeixi com a persona humana a l’interior del seu pensament, doncs seria característic de la humanitat l’existir en un espai comú amb d’altres humanes.
Llavors, si seguim aquesta darrera visió d’existència ens trobarem que gran part de les humanes i humans haguts i per haver escassament podrà dir-se que hagin existit o existeixin com a màxim, en  breus intervals. I, si així protestés algú estranyat o adolorit en la seva vanitat que es volia perenne existent, només hauriem de contesar-li certament. Certament és ben poca l’existència que d’habitut disfrutem. Som ,en majoria d’hores, espectres; fantasmes que ben just freguen la vida com les plomes de les malhumorades oques freguen l’aroma de la rosa d’un sol dia. Es breu passatge la vida i ben just gran part d’ell ens el passem sense existir: li recordarem al contertuli volgut etern existent tot fent posat de clàssica saviesa i, ja per acabar la conversa amb elegància, farem amb algun escarafall de braços i benevolència complice a la mirada:
-El terme existència és només un terme del llenguatge, una més peça d’un joc lògic, sense més poder que servir d’ajuda a la parla a trencar el silenci.

Tagged , ,

Deconstrucció i Hack de la Filosofia (3)

[Segueix de Deconstrucció i Hack de la Filosofia (2)]

Akàssia queda suspesa en la incertesa uns instants. Es sent una mica indignada. No sap que fer. El llibre màgic de llistes no li soluciona el problema. Si almenys hagués tingut temps lliure abans podria fer el mateix una altra vegada. Però no recorda haver tingut temps lliure abans, així que deu ser el primer cop que en té. Suspira profundament i s’adona que està una mica cansada de tant cercar quelcom a fer. Fa un dia assoleiat de principis de tardor, als seus peus l’herba encara és flonja i verda i, decideix descansar una estona, a veure si aconsegueix aclarir les idees. Com era d’esperar, doncs, altres vegades ja li havia passat, en casos semblants s’adorm.
Quan es desperta s’adona que ha estat somiant un somni ben curiós. Era en el mateix prat verd on s’havia dormit, si bé ara al final del prat veu quelcom que li crida l’atenció. És massa lluny i no sap ben bé si és una casa, un mamut molt quiet, un tractor, una muntanya d’una estranya forma, una pila de cargols que estiguin jugant a fer castells. Decideix apropar-s’hi per a veure millor el que és. Conforme s’hi apropa, s’adona que no és ni un mamut, ni una pila gegantina de cargols, sinó que és una casa .Ho sap perquè té una porta molt gran al bell mig, quatre finestres, una a cada costat de la porta i dues a sobre, en el que , li acut, deu ésser el primer pis. També té una teulada amb una bónica ximeneia.
– Si visqués en aquesta casa, podria seurem a mirar per la finestra que hi ha al costat de la porta. Es diu a si mateixa en somnis.
– A l’estiu deixaria la porta oberta al vespre perquè la fresca de la nit la refresques i a l’hivern la deixaria ben tancada i amb el calor de l’estufa em passaria el dia cuinant pastissos ben calentona.
– Es clar que -es segueix dient a si mateixa en somnis- i si la casa per dins està feta malbé com aquella casa a la que vaig a jugar amb les amigues després de l’escola no hi vull viure pas, la cuina es trencada, a l’escala i falten escalons i si hi pugés de nit podria caure i fer-me mal i a les finestres no hi havia vidres i era molt divertit perquè així eren com portes per les que jugar a entrar i sortir però a l’hivern em gelaria de fred.
En aquest moment del somni un pardal se li posa a la panxa per a menjar-se una engruna que li havia quedat del berenar i Akàssia es desperta. S’aixeca d’un salt i comença a giravoltar d’alegria: se li ha acudit una manera de solucionar el problema de saber si vol dedicar el temps lliure a buscar la saviesa o no.
– El que passa, es diu, és que sóc massa lluny de la saviesa i no sé si és una carpa de circ, un vaixell de vapor, o un esbarzer ple d’abelles, igual que em passava amb la casa del meu somni que al principi de tan lluny que era no podia saber que era. I, prosegueix dient-se, I no només m’hi atansaré fins que vegi el que és amb claredat, sinó que quan sàpigui el que és i no em faci por i, no sigui perillós, ni desagradable, m’hi atansaré per a poder mirar-hi a dins i veure que es en bon estat.

[continuarà]

Deconstrucció i Hack de la filosofia (2)

Segueix de: (anar a text anterior)

Imaginem ara una persona senyora de si mateixa. És a dir, capaç de decidir a que dedica el seu temps lliure. Imaginem que aquesta persona per una feliç concordança de les circumstàncies del viure disposa de temps lliure i es troba, doncs en la necessitat de decidir que fa amb ell. Aquesta persona disposa d’un llibre de llistes i entre aquestes llistes hi ha la llista de coses que es poden fer en el temps lliure. La llista és molt llarga, ben bé infinita. Si bé el llibre és màgic i això no li resulta un problema. A la llista hi troba, per exemple: macrame, cuina, meditació, masturbació, joggin… i filosofia. La persona va sospesant totes les posibilitats una per una per a, finalment, triar la que més l’abelleixi. Una de les coses que la persona pot fer en el temps lliure segons la llista és buscar la saviesa.
Buscar coses li agrada, és una ocupació que li demana exercitar la ment i el cos, anar amunt i avall, superar entrebancs, mirar en llocs en els quals abans no havia mirat… A més, el que més li agrada és el resultat de la cerca el trobar quelcom. El fer-se amb quelcom que no tenia. La sensació de l’èxit pel treball de cerca exitós, l’ampliació de les seves pertinences. Tanmateix la llista de coses a fer en el temps lliure inclou un munt de coses que es poden buscar. Es poden buscar pedretes, caragols, pèls amb un petit nus al centre que han anat aiguera avall, animals perduts, melodies oblidades en la memòria. Caldrà decidir si vol buscar la saviesa o no.
No tot li agrada trobar-s’ho. Ja s’ha trobat refredats, desgràcies, endolls trencats, rodes punxades, amics massa borratxos, feixistes, trampes, dimonis reconrosos. La llista de coses que no vol trobar-se també és infinita i si quelcom sap la nostra persona imaginaria és que no vol dedicar el seu temps lliure a trobar alguna d’aquestes coses. Perquè malhauradament aquestes coses sovint les ha trobes sense buscar-les i resulta tot un contratemps.
El primer que se li acut és mirar si la saviesa és en la llista de les coses que no agrada trobar. En el llibre màgic també hi té aquesta llista. Després d’unes hores mirant la llista, la saviesa no ha aparegut, la persona és cansada de buscar i, com la llista és infinita, és tan prop del final com abans de començar. Ha de trobar alguna manera de saber si és a la llista de coses que no vol trobar sense haver de mirar tots els membres de la llista. Una manera de saber-ho, s’adona la nostra persona (ja comença a ser hora que li donem un nom, per si de cas ens la trobessim en anar a compra el pa o passejant pel parc. Li direm Akàssia) que si la saviesa és quelcom bo de trobar no pot ser alhora i de la mateixa manera quelcom dolent de trobar. Buscarà la saviesa en la llista de les coses bones de trobar. Però l’alegria dura ben poc; la llista de les coses bones de trobar també és infinita i Akàssia no té prou temps lliure per a mirar-la tota.

[segueix a Deconstruccio i Hack de la Filosofia (3)]

Tagged , ,

Deconstrucció i hack de la filosofia

La saviesa és doncs desitjable? Aquesta seria la pregunta que travesaria la filosofia en un dels seus eixos fonamentals. Un altre dels seus eixos seria respondre a la pregunta sobre la filia. Una forma de significar filia és per la seva diferència amb gene. El filos és el conjunt de relacions que hom estableix fora del gene, la familia o herencia. Així s’ha traduït per amistat. On les amistats són aquelles relacions que hom té que no li venen determinades per naixement sinó que les ha escollit al llarg de la seva vida. Per a que aquesta diferencia es sostingui hem d’usar un sistema on el subjecte de la filosofia tingui llibertat d’legir les relacions que confeigeixen la seva vida. La manca de conclusions en el debat sobre la determinació o llibertat de l’existència individual deixa la diferència entre filia i gene, entre amistat i amor en suspens, buida de sentit. Amb la qual cosa podem sense cometre imprudència parlar de la filosofia com a desig de saber.
Preguntarse per si es desitjable la saviesa és preguntarse per la existència mateixa de la filosofia. Si la filosofia existeix llavors és que el saber ha estat desitjat. Negar l’existència de la filosofia es negar la realitat a totes aquests llibres que s’apilen a les estanteries de les biblioteques sota l’etiqueta de filosofia. Negar l’existència de la filosofia és negar l’existència de totes aquestes càtedres de filosfia que hi ha diseminades per les universitats d’arreu. Així la pregunta per si la saviesa és desitjable obté una clara resposta: la saviesa és desitjable perquè la saviesa és desitjada i sabem que és desitjada perquè tenim proves empíriques de la seva existència.

Tagged , ,