Hi ha llibres als que ens aboquem com qui s’entrega a un retorn. En aquest cas en llegir “El filósofo-artista” de Jean-Noël Vuarnet (ed. incorpore, 2015), tornava a una línia de pensament que va ocupar-me obsessivament deurà fer uns 15 anys i que vaig abandonar no sense un regust de fracàs. Aquesta línia de pensament que podria anomenar-se com nietzscheanisme-sadià francés i que en noms il·lustres respondria a Bataille, Blanchot i Klossowski. Va atreure’m per la seva llibertat, per la poesia dels seus textos, per les interpretacions de Nietzsche amb el qual bregava llavors. Si bé les lectures van ser plaents, el diàleg no va sorgir, o com a mínim aquesta és la sensacció que em varen deixar llavors. Què havia estat llegint?
Un grapat d’anys després, havent estudiat el positivisme lògic de Wittgenstein, les noves tecnologies de la mà del software lliure, havent recuperrat els clàssics amb la docència i havent viscut un grapat de desil·lusions i algunes altres experièencies top; la lletra m’ha anat duen de retorn a aquells textos que sempre han seguit allí, en la seva opacitat o transparència. I en aquest retorn vaig topar-me amb aquest llibret “El filósofo-artista” just quan evocava sovint la demanda de María Zambrano a la falta de poesia que pateix la filosofia com una de les demandes seminals del que podria ser una de les fonts principals d’impoder de la filosofia tal com avui s’apareix al que escriu.
En l’obra, Jean-Nöel Vernaut, ens fa un recorregut històric per Bruno, Sade, Rousseau, Nietzsche, Kierkegaard. Filòsofs, que tindran en comú el ser Filòsofs-artista, filòsofs que des de diferents estratègies s’enfronten al monologuisme de la filosofia hegemònica. S’entèn aquí la narrativa que va de Descartes a Hegel. Filòsofs de la pluralitat, de la diferència, de la creació i de l’antagonisme.
Un dels fils conductors que podria articular la lectura seria com pensar i viure -una de les caracterísitiques principals del filòsof-artista serà la reccerca de la pràctica en el seu pensament més enllà de l’acadèmia- sense caure en la fosilització de tota doctrina quan es vol veritat absoluta. Déu ha mort, els sols són infinits, l’univers és obert i múltiple, la filosofia teòrica davant d’això només pot oferir retrats tan o menys bells o fidedignes com pretèrits i situats en la seva singularitat i finitut. Entre els diferents retrats, el certamen de les doctrines per aconseguir el ceptre de la veritat i, com a jutge i jutgessa, la voluntat de poder, la disputa de les forces. En aquest paisatge -el nihilisme serà un dels fils que recorrerà tot el llibre- com escapar del pensament com a unitat, sigui pròpia o aliena, i, tanmateix seguir pensant, seguir vivint, seguir fen filosofia.
Un dels punts forts del llibre és precisament el fet que no s’abandona la filosofia, no és una crida a deixar la filosofia per l’art, sinó des de la filosofia pensar la superficie on es troben la pràctica concreta creativa i el pensament conscient situat en i enfront als discursos. Com seguir cercant el joc on tothom guanya quan sabem que l’absolut és irrepresentable.
Un altre dels punts forts del llibre és el tractament de la figura del doble. El filòsof-artista és irrepetible, i tanmateix, especialment en el cas de Nietzsche, són molts els repetidors. Vernaut es complau en descriure aquestes figures i la degradació que suposen respeccte a l’original. Degradació i figura que el mateix Nietzsche profeticament ja havia anunciat.
També destaca en la crítica que fa a Heidegger al qual acusarà de fer una lectura interesada de Nietzsche.
A destacar també el Prefaci de Michel Surya que rivaliitza amb alçada creativa amb el mateix text de Vuarnet.
En definitiva, intent des d’una tradició menor, antagònica, de la filosofia, de debatre què pot ser aquesta si la separem de la mamella institucional i l’enviem a guanyar-se el pa amb totes les eines i vicis que al llarg de la seva història ha anat acumulant. Filosofia que ja no pot ser una doctrina estàtica i que en aquest cas es proposa com un recull de figures irrepetibles en i amb la casuistica que els ha donat pas.
Finalment els devots de Michael Onfray hi trobaran un antecedent a la seva Contrahistòria de la Filosofia si bé de pretensions molt més humils.
CC BY 4.0 [https://creativecommons.org/licenses/by/4.0/legalcode]