“Lin Lei tenia ja 100 anys. Era primavera i, vestit amb una pell, recollia espigues als camps abandonades. Anava cantant mentre avançava. Confunci es dirigia a Wei i el va veure des de lluny. Es va tornar als seus deixebles i els digué: -Seria interessant parlar amb aquell ancià. Aneu a preguntar-li! Zi Gong demanà que se li confiés l’encàrrec. Abastà Lin Lei a l’extrem del camp i situant-se davant seu sospirà y li va dir: -Mestre, ¿no sentiu cap preocupació mentre canteu i espigueu? Lin Lei va seguir el seu camí sense deixar de cantar. Zi Gong li va repetir la pregunta varies vegades. Llavors, va alçar la mirada i va respondre: -Per què hauria de sentir alguna preocupació? Zi Gong li va dir: -De jove, mestre, no us heu esforçat. En la vostra maduressa no heu competit amb el món buscant fama i posició. Ara, vell com sou, no teniu muller ni fills quan l’hora la vostra mort està propera. De manera que, no té sentit l’alegria que mostreu mentre espigueu cantant. Lin Lei li va dir rient: -Els motius de la meva alegria els tenen tots els homes, pero ells, en canvi, els converteixen en motius de tristor. De jove no em vaig esforçar i d’adult no vaig competir amb el món, i gràcies a això he aconseguit viure molt anys. Ara, vell, no tinc ni muller ni fills i l’hora de la meva mort és propera, i, per això, sento aquesta alegria.
Zi Gong digué: -La longevitat és quelcom volgut per l’home, però la mort és per ell blasmada. Com podeu dir que us és motiu d’alegria? Lin Lei li va respondre: -Mort i vida són com anar i venir, així que, com he de saber que el morir aquí no és néixer en una altra banda? Com he de saber que néixer i morir no són la mateixa cosa? Com puc saber que esforçar-se per viure no és un gran extraviament?, com puc saber que la meva mort d’avui no és millor que la vida anterior?
Zi Gong va escoltar les paraules de Lin Lei sense entendre el seu sentit. Tornà al costat de Confunci i va repetir-les-hi. Confunci digué: -En efecte sabia que les seves parules serien de profit. Tot i això aquest home ha comprés, si bé no completament.” [1]
Poc més del que aquest fragment explica sabem de Lin Lei. Tot fa pensar que cridà l’atenció de Confunci per la seva edat, pobresa i alegria, i no pas perquè el conegués o n’hagués sentit a parlar. Tot fa pensar que l’afirmació: “De jove no us vàreu esforçar, a la maduressa no vareu competir, a la vellesa no teniu ni muller ni fills” era una fórmula esteréreotipada per la qual els nobles i ben estants es dirigien als ancians que es trobaven al camí. Fórmula de cortesia que potser acostumava a precedir alguna almoïna si el mendicant mostrava la necessària humilitat al cas.
En aquest cas Lin Lei no demana pas almoïna, ni tan sols s’interesa per la comitiva de Confuci. Ni per les preguntes de Zi Gong que ha de repetir per tres cops.Tan perfecta és la despreocupació de la seva alegria, que en les respostes subverteix completament el significat que Zi Gong dóna a les seves preguntes. Allò que per aquest darrer és motiu de tristor, per l’altre és motiu d’alegria. Amb la resposta sobre el morir Confuci, posiblement, quedarà satisfet; difícilment amb el fet que Lin Lei sigui feliç precisament per no haver-se esforçat, no haver competit, no tenir fills ni muller.
Confuci és el defensor de les tradicions, de la jerarquia, de la raó, de l’estat. Confuci és conseller de princeps, mestre de funcionaris. El seu pensament servirà de guia de tots aquells que volen fer carrera en l’administració. Lin Lei poc o res hi té en comú. El vell se’ns apareix com el taoista perfecte. La no ambició, la fluidesa (que tan bé mostren les seves respostes) com a via a la joia a través de la despreucupació. I, alhora, en la seva radicalitat i perfecció exposa amb una claredat, com apareix en pocs textos (Tao Te King inclós), l’esència d’aquesta filosofia i la seva màxima dificultat. L’ambivalència radical de la felicitat taoista. Aquell que res té a perdre no pot pas temer la mort, ans al contrari, ha de veure en ella un motiu d’alliberament. Aquell que res més que una pell per cobrir-se té no pot sinó sentir la més gran joia amb unes espigues espigolades. Aquell que des de jove ha fet d’aquesta vida la font de la seva alegria, no pot sinó ja vell fer del seu goig una força tal que fa trontollar el mateix Confuci en la seva doctrina.
“Si bé no completament.” No podem imaginar que hagués passat si Confuci en escoltar el relat de Zi Gong sobre la seva conversa amb Lin Lei s’hagués il·luminat en la profunda veritat del taoisme. De ben segur que la seva doctrina hagués estat una altra, la Xina tota i el món sencer serien uns altres.
“Si bé no completament.” Ens quedem amb les ganes de saber a que es referia Confuci. Ens quedem amb les ganes de llegir sobre allò que no ha comprés Lin Lie i que el mestre de fruncionaris calla. La força de Lin Lei, La llarga vida de despreucupació duta, l’ha alçat tant en la saviesa que, som tentats de pensar, que la protesta de Confuci és, simplement això: una protesta. Tanmateix això no seria just per al mestre de funcionaris que sabia de la superioritat de la imperfecció sobre la perfecció, que sabia que Lin Lei no tenia més força que la d’un vell a les portes de la mort, i, que els seus mots, que tanquen el magistral aforisme, no poden sinó mostrar la fluidesa del tot (el mateix Confunci no pot deixar de ser qui és), la despreucupació sobirana, la futilitat de Lin Lei i de les paraules que tingué amb Zi Gong. I doncs, com, si no fos així, hagués pogut el vell centenari seguir cantant presa d’una perfecta felicitat mentre espigolava espigues pels camps?
[1] Versió catalana a partir de la traducció castellana d’Iñaki Preciado de “El Libro de la perfecta Vacuidad” de Lie Zi, publicat per l’editorial Kairós, Barcelona, 5ena edició, 2010.