Tag Archives: filosofia

Penso, si bé no existeixo

Tot passejant sense rumb per Lisboa amb motiu d’unes improvisades vacances de quatre dies vaig trobar-me la següent pintada de cinc metres de llarg per un d’ample en la frontissa de la portalada dels baixos d’un carrer cèntric:

Pensomasnaoexisto400

“Penso mas nâo existo”

Si no es poguessin escriures graffittis sense significat llavors en bona lògica sabriem que hi ha un món on l’existència no resulta necessària al pensament.
Hom podria argumentar que ben bé podria donar-se significat a la sentència com se li dona signifcat a un signe. Podrien els parlants d’un llenguatge, decidir que el significat de “penso mas no existo” és estic escoltant una música que no es pot ballar. En aquest cas els parlants usarien la sentencia per a referir-se al tipus de música i no pas per a parlar de la natura del pensament.
En aquest cas la sentència seria considerada un signe atòmic. És a dir la sentència es considera com un tot que ho bé pot ser declinava en els temps del verb o no. En el cas de la sentència atòmica declinable quelcom com “Pensavem si bé no existiem” tendria el signifcat de escoltavem música que no es podia ballar. La mateixa traducció del portugués al català té significat en el cas de les sentències atòmiques declinaves. No així en el cas de les sentències atòmiques pures o no declinaves. Aquestes com per exemple si “Penso mas no existo” la uses una societat secreta de filosofes i filòsofs com a salconduit que dona accés a les seves biblioteques. En aquest cas parlariem d’un signe atòmic pur i les declinacions gramaticals i traduccions de la sentència no permetrien el pas a les biblioteques no tindrien el significat de pertanyer a la societat secreta i poder accedir a les biblioteques de la societat secreta filosòfica.
Tanmateix allò que més encuriosí al turista ocasional fou la sentència entesa com a sentència lògica. És a dir, que el significat de penso si bé no existeixo bé donat pel significat dels seus mots i les relacions gramàticals que entre ells s’estableixen. En aquest cas que l’existència no és necessària al pensament i que aquest pensament sense existència és concreta en un jo. En la primera persona del singular que l’escriu amb lletres majúscules en la part superior de la planta baixa d’un carrer transitat d’una ciutat del segle XXI.

Pensar i no existir; saudade, melangia, estar amb la imaginació en un temps en un lloc en el qual no estem efectivament. No per això desapareix el pensador del lloc on es troba, no per això deixa d’existir, protestaria una cartesiana sentint la seva doctrina amenaçada. Totes hem somiat paradisos, totes hem recordat amb enyorança les compartides rialles dels amants, els dies feliços de la infància, una olor, un instant de mágica plenitud. No per això hem desaparegut de vora l’estufa que ens escalfava en plena crisi de melangia. No per això hem deixat lliure el seient del vago de metro que ens ha catapultat a les carreres de tricicle sota la comprensiva presència d’un avi lector de novel·les de l’oest. Aquesta permanència en l’existència és el que queda ben palés quan amablement la revisora ens desperta del nostre somieg per a demanar-nos el tiquet, quan ens despertem gelats perquè l’estufa fa hores que es va quedar sense llenya.
L’argument de la nostre improvisada cartesiana sembla confondre existència amb presència en l’espai comú d’un cos fisic. M’explico: si considerem que una humana existeix en un lloc quan té una presència amb unes determinades caracterísitiques (per exemple: llenguatge, percepció de l’entorn i interacció amb aquest, consciència, moralitat, etc.) llavors el somiador en els seus trànsits no existeix com a persona humana. Tampoc pot dir-se que existeixi com a persona humana a l’interior del seu pensament, doncs seria característic de la humanitat l’existir en un espai comú amb d’altres humanes.
Llavors, si seguim aquesta darrera visió d’existència ens trobarem que gran part de les humanes i humans haguts i per haver escassament podrà dir-se que hagin existit o existeixin com a màxim, en  breus intervals. I, si així protestés algú estranyat o adolorit en la seva vanitat que es volia perenne existent, només hauriem de contesar-li certament. Certament és ben poca l’existència que d’habitut disfrutem. Som ,en majoria d’hores, espectres; fantasmes que ben just freguen la vida com les plomes de les malhumorades oques freguen l’aroma de la rosa d’un sol dia. Es breu passatge la vida i ben just gran part d’ell ens el passem sense existir: li recordarem al contertuli volgut etern existent tot fent posat de clàssica saviesa i, ja per acabar la conversa amb elegància, farem amb algun escarafall de braços i benevolència complice a la mirada:
-El terme existència és només un terme del llenguatge, una més peça d’un joc lògic, sense més poder que servir d’ajuda a la parla a trencar el silenci.

Tagged , ,

Deconstrucció i Hack de la filosofia (2)

Segueix de: (anar a text anterior)

Imaginem ara una persona senyora de si mateixa. És a dir, capaç de decidir a que dedica el seu temps lliure. Imaginem que aquesta persona per una feliç concordança de les circumstàncies del viure disposa de temps lliure i es troba, doncs en la necessitat de decidir que fa amb ell. Aquesta persona disposa d’un llibre de llistes i entre aquestes llistes hi ha la llista de coses que es poden fer en el temps lliure. La llista és molt llarga, ben bé infinita. Si bé el llibre és màgic i això no li resulta un problema. A la llista hi troba, per exemple: macrame, cuina, meditació, masturbació, joggin… i filosofia. La persona va sospesant totes les posibilitats una per una per a, finalment, triar la que més l’abelleixi. Una de les coses que la persona pot fer en el temps lliure segons la llista és buscar la saviesa.
Buscar coses li agrada, és una ocupació que li demana exercitar la ment i el cos, anar amunt i avall, superar entrebancs, mirar en llocs en els quals abans no havia mirat… A més, el que més li agrada és el resultat de la cerca el trobar quelcom. El fer-se amb quelcom que no tenia. La sensació de l’èxit pel treball de cerca exitós, l’ampliació de les seves pertinences. Tanmateix la llista de coses a fer en el temps lliure inclou un munt de coses que es poden buscar. Es poden buscar pedretes, caragols, pèls amb un petit nus al centre que han anat aiguera avall, animals perduts, melodies oblidades en la memòria. Caldrà decidir si vol buscar la saviesa o no.
No tot li agrada trobar-s’ho. Ja s’ha trobat refredats, desgràcies, endolls trencats, rodes punxades, amics massa borratxos, feixistes, trampes, dimonis reconrosos. La llista de coses que no vol trobar-se també és infinita i si quelcom sap la nostra persona imaginaria és que no vol dedicar el seu temps lliure a trobar alguna d’aquestes coses. Perquè malhauradament aquestes coses sovint les ha trobes sense buscar-les i resulta tot un contratemps.
El primer que se li acut és mirar si la saviesa és en la llista de les coses que no agrada trobar. En el llibre màgic també hi té aquesta llista. Després d’unes hores mirant la llista, la saviesa no ha aparegut, la persona és cansada de buscar i, com la llista és infinita, és tan prop del final com abans de començar. Ha de trobar alguna manera de saber si és a la llista de coses que no vol trobar sense haver de mirar tots els membres de la llista. Una manera de saber-ho, s’adona la nostra persona (ja comença a ser hora que li donem un nom, per si de cas ens la trobessim en anar a compra el pa o passejant pel parc. Li direm Akàssia) que si la saviesa és quelcom bo de trobar no pot ser alhora i de la mateixa manera quelcom dolent de trobar. Buscarà la saviesa en la llista de les coses bones de trobar. Però l’alegria dura ben poc; la llista de les coses bones de trobar també és infinita i Akàssia no té prou temps lliure per a mirar-la tota.

[segueix a Deconstruccio i Hack de la Filosofia (3)]

Tagged , ,

Deconstrucció i hack de la filosofia

La saviesa és doncs desitjable? Aquesta seria la pregunta que travesaria la filosofia en un dels seus eixos fonamentals. Un altre dels seus eixos seria respondre a la pregunta sobre la filia. Una forma de significar filia és per la seva diferència amb gene. El filos és el conjunt de relacions que hom estableix fora del gene, la familia o herencia. Així s’ha traduït per amistat. On les amistats són aquelles relacions que hom té que no li venen determinades per naixement sinó que les ha escollit al llarg de la seva vida. Per a que aquesta diferencia es sostingui hem d’usar un sistema on el subjecte de la filosofia tingui llibertat d’legir les relacions que confeigeixen la seva vida. La manca de conclusions en el debat sobre la determinació o llibertat de l’existència individual deixa la diferència entre filia i gene, entre amistat i amor en suspens, buida de sentit. Amb la qual cosa podem sense cometre imprudència parlar de la filosofia com a desig de saber.
Preguntarse per si es desitjable la saviesa és preguntarse per la existència mateixa de la filosofia. Si la filosofia existeix llavors és que el saber ha estat desitjat. Negar l’existència de la filosofia es negar la realitat a totes aquests llibres que s’apilen a les estanteries de les biblioteques sota l’etiqueta de filosofia. Negar l’existència de la filosofia és negar l’existència de totes aquestes càtedres de filosfia que hi ha diseminades per les universitats d’arreu. Així la pregunta per si la saviesa és desitjable obté una clara resposta: la saviesa és desitjable perquè la saviesa és desitjada i sabem que és desitjada perquè tenim proves empíriques de la seva existència.

Tagged , ,

Díptic Socràtic

Sócrates humanitzat
Un dels grans moments de la història de la filosofia és el discurs de Sócrates en el judici contra la seva persona per impietós i malvaratador de joves. En concret quan Sòcrates explica perquè creu que l’oracle va dir-li a un amic seu que precisament Sócrates era el més savi de tota Grècia. Sócrates explica la atribució de saviesa perquè “tot i no saber res, sap que no sap res, mentre que la resta de la gent no sap res i no sap que no sap”.
Sòcrates és un home senzill. Rebutja la defensa dels seu amic sofista perquè prefereix ésser com sempre ha estat: una persona honesta guiada per la passió. Així quan puja a la tribuna dels oradors, ha preparat el que dirà? Segurament ha estat donant-li voltes unes hores abans. Sap de la gravetat de les acusacions. I sap també de les funestes conseqüències que tindrà el judici si el veridicte és desfavorable.
Comença el discurs, les primers paraules encara són les que volia sentir però ben aviat el discurs és converteix en quelcom a mitges entre una veu i més de mil orelles. Què esperaven escoltar les orelles? Posiblement allò que ja sabien i, què sabien de Sòcrates?
Sòcrates va dedicar la vida a cercar la veritat i ensenyar-la. No va fer cap fortuna com alguns sofistes i per la majoria d’Atenencs no devia passar de ser un personatge excèntric i una mica picar tal qual el retrata Aristòfanes en les seves comèdies.
Ja fa uns anys que Aristòfanes va estrenar l’obra on surt Sòcrates. Sòcrates sembla creure que la mala opinió que tenen molts atenesos d’ell és a causa d’aquella obra. Intenta desmarcar-se’n. Intenta explicar que ell no és el personatge d’Aristòfanes, que ell ha estat investigant la veritat que rau darrera les coses. Quan allò que diem és vertader o fals, en definitiva la relació dentre les paraules i el seu significat. Intenta justificar la conducta d’aquests anys en raó d’aquesta recerca que se li imposa com una necessitat ètica. Si bé, potser, tots aquest anys i, especialment els darrers, ha sentit massa ascètica, massa humil, massa obligada. No ho aconsegueix. Les paraules que surten per la seva boca són les mateixes que entren per les orelles de l’auditori. Aquestes no signifiquen més que un seguit de peripècies que si bé no són condemnables tampoc són especialment lloables. Doncs tothom a Atenes buscava tenir raó a l’àgora i a Sòcrates només el veuen com un altre pretendent, potser sense massa perícia o amb una perícia pròpia.
Per què l’estan jutjant? Qui és Sòcrates? És Sòcrates a la tribuna dels acusats el mateix que s’adorm cada nit amb l’estomac mig buit al costat de Xantipa. No, és clar que no. A vegades es sent tan mimètic com un espill, a vegades tan transparent com una copa de cristall, sempre més un nosaltres que un jo. Es fa difícil imaginar que l’home que ha dubtat i fet dubtar de totes aquelles coses que creia saber, ara sàpiga perquè l’estan jutjant. Si, és clar, que els seus acusadors ja han parlat exposant les seves acusacions. I, tanmateix quin és el significat de les seves paraules. En un principi s’adona de les incoherències lògiques i creu que serà prou mostrar-les per a sortir exculpat. Mai ha estat així. La lògica mai ha convençut sinó els mateixos lògics, entre els quals la pròpia brillantor li ha deixat pocs amics.
“Només sé que no sé res”, o “No sé res. I això és l’únic que sé”, o “només sé que només sé que només sé que només sé que només sé que només sé que només sé que només sé …”, o “no sé res i només sé el darrer que he dit”.
Aquell que fou l’encarnació del desig de saber, acorralat per les orelles d’un auditori avorrit acaba reconeixent el fracàs de tota una vida. Però no està disposat a morir sense matar. L’esperit competitiu grec en ell l’inflama: -pot ser que no sàpiga res, però, tot i així, segueixo essent el més savi dels atenencs. Ho sóc perquè així ho va anunciar l’oracle i, perquè vosaltres, atenencs, no sabeu res i no sabeu que no sabeu res-.
Pobre Sòcrates, ara sap que morirà condemnat pels seus conciutadans, el resentiment l’ha traït. Ha estat tan aprop d’expressar el gran misteri de la filosofia i el l’enveja vers tots aquells que feren de la seva saviesa motiu d’honors i glòries, ho ha impedit, enfonsat-lo finalment.

Mentre espera que sigui l’hora de la cicuta, quan els amics el deixen sol a la cel·la, es repeteix: sóc el més savi, sóc el més savi, sóc el més savi. Sóc el més savi perquè no sé res. S’atura i s’adona d’allò que se li havia escapat fins ara: “el més savi és aquell que no sap res”, “són els mateixos sabers els que ens fan ignorants”. No era pas que els seus conciutadans no sabessin res. És clar que sabien, tots sabien una pila de coses i és això precisament allò que els fa ignorants.
– Aquest és el gran misteri de la filosofia, com pot ser que el saber consisteixi en un no saber! En un no saber, el saber. I si és així llavors tot és possible perquè d’una contradicció se’n pot inferir qualsevol cosa. Si i només si no sé, llavors sé. Si i només si sé, llavors no sé. Ara tot és possible, ja no hi ha les cadenes del saber ni les boires de la ignorància. Sòcrates ja no és Sócrates. Sòcrates escapa de la cel·la que ja no és una cel·la. Sòcrates fuig en quelcom que ja no és una fugida. Doncs com podriem saber que ho és sense ignorar-ho.
A l’endemà, quan rodejat d’amics, els consolarà amb el mite de la metempsicosi per morir tot seguit ja no serà Sòcrates. I, doncs com podriem saber-ho sense ignorar-ho i com podriem ignorar-ho sense saber-ho.

Comentari a ‘Sòcrates humanitzat’
Més enllà de la falta de rigor científic de tota atribució de reflexió interior a Sòcrates. És a dir atribuir a Sòcrates un discurs privat que passa pel seu cap és només vàlida com a ficció.
I doncs per què una ficció sobre Sòcrates? En primer lloc per què Sòcrates és un personatge popular, i això el fa funcionar com a enllaç comunicatiu. En segon terme perquè en el text hi ha una voluntat d’autodeterminació filosòfica. I tot procés d’autodeterminació ha de construir-se des d’allò primer. Així la voluntat del text seria enmarcar-se en el corrent que busca en la peripècia socràtica, un moment rellevant i d’extraordinaria intensitat, en el devenir filosofic del discurs.
En això, la majoria d’estudiosos del tema estarien d’acord. Sòcrates és un figura filosòfic. La proposta de ‘Sòcrates humanitzat’ consisteix en afirmar que allò rellevant en l’afirmació pública “Només sé que no sé res i per això sóc savi”. Afirmació que iniciaria la filosofia com discurs al voltant de la diferència entre el saber i la ignorància, afirmant precisament la seva igualtat dels contraris.
Res apunta a que Sòcrates més enllà de una possible intuició fugissera indemostrable defenses conscientment una tesi del tipus: ‘sóc savi perquè no sé’. Es pot entendre que l’actitut despresa de Sòcrates davant la mort eś fruit d’un guany en consciència sobre la seva ignorància en els seus darrers dies. Tanmateix el discurs sobre la metempsicosi poc abans de morir, d’una banda podria expressar que Sòcrates continua creien que allò que diu conté un saber; si bé també podria mostrar que Sòcrates ja sap que allò que diu no conté cap saber i el seu únic objecte és empatitzar davant el patiment que senten els seus amics per la causa dels seus infortunis.

En l’article sobre Sòcrates a l’Enciclopedia d’Internet de Filosofia, trobem el següent:
It is worth nothing that Socrates does not claim here that he knows nothing.  He claims that he is aware of his ignorance and that whatever it is that he does know is worthless.  Socrates has a number of strong convictions about what makes for an ethical life, though he cannot articulate precisely why these convictions are true.  He believes for instance that it is never just to harm anyone, whether friend or enemy, but he does not, at least in Book I of the Republic, offer a systematic account of the nature of justice that could demonstrate why this is true.  Because of his insistence on repeated inquiry, Socrates has refined his convictions such that he can both hold particular views about justice while maintaining that he does not know the complete nature of justice.”
(http://www.iep.utm.edu/socrates/#SSH2bi)

Aquest fragment reflexa l’explicació més comuna de la ignorància socràtica. Distingeix entre la ignorància simple socràtica: sap el que no sap, i la ignorància doble del que no sap i no sap el que no sap. Així saber es converteix en saber el que no saps. Tanmateix saber el que no saps és una contradicció en els termes. La qual cosa porta a què en la pràctica tot devingui un “saber el que saps”.
Així Sócrates esdevé ‘aquell que sap el que sap’.I com a tal es pot explicar la seva defensa:
Davant el tribunal, en tot moment usa la raó per refutar les acusacions, d’això és clar que sap, tothom espera que ho faci. No resulta especialment brillant segons l’auditori. I també més enllà de les argumentacions racionals, Sòcrates parla de la seva peripècia vital, allò del que fonamentalment sap. I tanmateix aquests sabers li resulten del tot inútils per a sortir exculpat del judici. No només el seu discurs no l’exculpa, sinó que podem dir que en la seva defensa hi ha una de les principals causes de la seva condemna.
Sòcrates no sabia de judicis i quan prefereix defensar-se a si mateix, mostra que no sap el que no sap. I quan el seu saber no l’allibera aquell saber mostra ser un no saber.
Una línia habitual en els que fan de Sòcrates un platònic és obviar la mort de Sòcrates. Presentar Sòcrates com algú que transcendeix la vida diària vers un més enllà. Sòcrates convertit en un místic de la raó que ha perdut absolutamentt el món de vista. Per molts admiradors posteriors de Sòcrates aquesta perdua del món de vista és vista com una virtut. Pensis en el mateix Plató o en Descartes, per recordar-ne dos dels més rellevants.
Sense cap mena de dubte Sòcrates va saber coses. Però aquestes coses que savia ja no constituien saviesa. Aquestes coses que savia eren coses del mateix tipus d’aquelles que ell demostrava en els seus interlocutors que no eren saber.
Així allò que cerca ‘Sòcrates humanitzat’ és mostrar que quan Sòcrates afirma: “només sé que no sé res” aquesta afirmació és veritat. No és pas una ironia o una figura retòrica. I és la radical veritat de l’afirmació juntr amb el seu component irracional allò que la farà perdurar en la història en tant irresoluble i inevitable.

La teoria que basa la filosofia en el misteri de la saviesa com a no saber, veuria en el no saber socràtic un moment màxim de manifestació filòsofica si bé tan efímer com aquell en què René Descartes va a dormir dubtant de tot, dubtant de la realitat del propi cos, fins i tot dubtant de les matemàtiques. Quan desperti el dubte s’haurà estingit i Descartes tornarà a saber tot el que ja sabia.

Un altre que s’aproparà a aquesta filosofia feta de moments serà Nietzsche en la construcció de la seva màquina nihilista. En el seu habitar la voluntat de poder abans de la revelació de l’etern retorn. Si bé amb l’etern retorn la ignorància retorni a Nietzsche en forma de nou saber.

Finalment Wittgenstein quan afirma al final del Tractatus que tot aquell edifici cal abandonar-lo com una escala per la qual ja hem pujat. El no saber com a saviesa es mostrarà en cicles. En temporades d’ignorància on acumulem saber i temporades de saviesa en què oblidem allò que saviem.

Finalment, un darrer punt, en el qual ‘Sòcrates humanitzat’ posa esment és en la casualitat de la descoberta socràtica. Doncs Sòcrates descobriria la filosofia, totalment al seu pesar, havent dedicat tota la vida a cercar la raó. I ni tant sols seria conscient d’aquesta descoberta, tot i que durant anys se l’hagués volgut convertir en una altra cosa.

Tagged ,