Tot va començar arran dels últims fets en contra del desallotjament del CSA Can Vies que va començar el 26 de maig, que ha estat un espai de trobada dels joves i els veïns del barri que durant 17 anys ha estat un laboratori d’experiències de transformació del barri de Sants en contra dels models urbans imposats per l’Ajuntament de Barcelona i la seu del districte basat en l’especulació urbanística juntament amb el cobriment de les vies del metro i el Tren d’Alta Velocitat seguint el model neoliberal europeu tot comportant la destrucció del patrimoni i la precarització dels i les joves d’aquest barri com d’altres i municipis del territori com l’extinció dels drets socials fonamentals. I fer de Barcelona un dels centres comercials i balnearis del sud d’Europa.
Era una amenaça que s’havia declarat des de fa més de sis anys i s’ha pogut aturar gràcies a les mobilitzacions dels moviments veïnals i els col·lectius del barri. Tot va ser dues setmanes després de l’aniversari de Can Vies, quan van venir diverses furgones dels antiavalots dels mossos a desallotjar el centre social i arribar a enderrocar-ne una part. Va ser una setmana intensa de concentracions, mobilitzacions, manifestacions i accions tant al mateix barri, a tota Barcelona, arreu de molts altres municipis tant del territori català com de la resta de la península ibèrica. Arribant gairebé al mateix nivell de la vaga del barri de Gamonal.
Hi hagueren descàrregues violentes de part dels antiavalots dels mossos d’esquadra amb encerclaments, agressions i detencions massives arribant fins a un total de 81 detinguts. I precisament va ser el dimecres a partir d’una concentració a les 20h de la tarda a la plaça de Sants que va continuar amb una manifestació pel carrer de Sants (o Carretera de Sants) fins a la seu del districte tornant a posicionar-nos en contra del regidor Jordi Martí, enmig de la pluja. Aleshores va començar a haver-hi les ràtzies policials vam marxar per evitar rebre séqueles de qualsevol aldarull. En perdre els companys amb qui anava me’n vaig acabar trobant uns altres amb qui intentava marxar amb un grup de persones per protegir-nos de l’avenç de les furgones policials. Aleshores hi havia un moment en què se’ns acostaven dues per darrere i vam apretar a córrer tot girant per dos altres carrers per on aquestes ens anaven seguint fins acorralar-nos on ells van voler en un lloc on al davant hi havia una altra furgona amb els mossos a fora sense tenir cap escapatòria tot amenaçant-nos amb insults.
Enmig d’espant al mig del carrer vaig cridar AUXILI, AUXILI i un d’ells em va apallissar donant-me dos cops amb la porra al nas trencant-me el tabic, una ferida i hemorràgies internes, a un li van obrir el cap i a un altre el van apallissar a la cama. Ens van fer estar de cara la paret amb les mans aixecades mentre que al company que no estava lesionat li preguntava angoixat si ens detindrien vàries vegades i ell em deia que callés perquè ja haviem caigut a la seva trampa i demanava que avisessin algun servei mèdic o una ambulància perquè ens atengués però van passar absolutament tot fent-nos treure la documentació d’un per un.
Jo els vaig dir que tenia Síndrome de Tourette, un trastorn caracteritzat per tics motors i vocals, que tampoc havia fet res i que volia anar cap a casa. Ells em van dir que no hi podia anar perquè estava detingut per desordre públic i estant angoixat els vaig dir amb impotència que em detinguessin, ens van repartir entre dues furgones, un dels antiavalots em va agafar per darrere emmanillant-me i mentre que un d’ells els demanava que com a mínim em tractessin bé però el policia m’empeny cap a dintre tirant-me cap al terra mitjançant tortura física pressionant-me el cap cap avall i la part del cor amb ganes de matar-me mentre que s’excusava que em tranquilitzés que no passava res, en un moment em va dir que podia girar el cap cap al costat però amb l’esquena mirant amunt amenaçant-me d’apretar-me el cul.
A la comisseria de Plaça Espanya ens emmanillen per davant i els antiavalots dubtaven que no fos perillós per costar-los detenir-me, em porten al lavabo a rentar-me la cara i netejar la pica emmanillat dient-me que jo ho sabia fer i ens porten directament cap a la comisseria de Les Corts on som visitats per la metgessa forense i ells em pressionaven a dir que era la “doctora” i amb preguntes retòriques sobre que havia caigut i com havia caigut per treure’s la culpa del damunt. La metgessa va dir que la ferida s’havia de soturar i per tant havia d’anar a l’hospital.
En els lesionats ens anaven enganyant dient-nos que cridarien l’ambulància i en el meu cas per ser d’una mútua em portarien en el centre mèdic que em tocava. Però vam passar molta estona asseguts a les cadires de l’entrada de la comisseria amb les manilles controlats per tres policies i mentre en el company li preguntava si aniriem a la presó, una policia em va fer callar directament. Al cap de molta estona ens porten cap a l’Hospital Clínic amb una furgona fins al pàrquing d’Urgències on ens van anar agafant d’un per un per no poder-nos comunicar entre nosaltres tot tractant-nos com si fossim uns delinqüents. Jo vaig ser el segon que vaig entrar vigilat amb dos mossos un a cada costat dient-me paraules com “Tranquil, estàs al Clínic”, que aleshores eren les 2h de la matinada i havien passat unes tres hores amb el nas sagnant i atenció mèdica, que és un fet totalment gravíssim. A part que ni jo ni cap familiar meu vam sol·licitar aquesta atenció a urgències ja que va ser una operació policial de part dels mateixos mossos ja que allà hi tenen interessos bruts amb informes clínics al davant de casos de detinguts. Fins i tot se sap del cas d’un metge que compinxa amb els mossos fent-los informes favorables quan es troben amb algun detingut com va ser el cas de Juan Andrés Benítez que va ser assassinat pels propis antiavalots i on en els informes hi constava una mort per aturada cardíaca exclusivament.
Les auxiliars van vacil·lar sobre el meu trastorn i una d’elles em va fer seure en una cadira de rodes per desplaçar-me però vaig dir que em sentia en condicions de poder anar-hi a peu però els policies m’obligaven a fer-li cas i així arribar en una habitació on hi havia una infermera que em va fer passar a la camilla i va demanar-los als mossos si els deixava treure’m les manilles i ells van insistir que no per protocols policials i vaig estar vigilat pels mossos tota l’estona i entre ells parlaven sobre el custodi que els interessava fer-nos i em van dir que aquella nit com a mínim no la passaria a casa sinó a la comisseria, cosa que ja em va posar molt pitjor. Em fan la primera observació i al cap d’una estona em porten a fer-me radiografies i després em fan la cura definitiva amb desinfecció de les hemorràgies, una soturació de la ferida amb anestèsia local i punts, rinoscòpia amb una pinça metàl·lica a dintre del nas que em va fer mal i taponaments amb gasses d’espongostan a les dues cavitats nasals.
En aquell moment la tensió acumulada era molt forta i amb les manilles notava rigidesa a les mans quan realment necessitava esplaiar els braços perquè en el moment d’atendre’m per estar mínimament relaxat i ben atès, a part que també sagnava constantment per la boca i tant la infermera com la metgessa otorrinolaringòloga només m’insistien en què no escopís quan realment necessitava mocadors de paper constantment. Es van saltar molts drets fonamentals i fins i tot van vulnerar el dret de no malficiència que està inclòs en el codi deontològic. O sigui que van vulnerar uns drets fonamentals. Al final em van dir que tornés a Urgències al cap de tres dies i prengués un Ibuprofen de 600 mg cada 8 hores. Després en tornar a la furgona li dic al policia que havia passat per l’otorrino i ell em diu l’ “otorrinolaringólogo” i que llavors no ho podria dir però al davant d’ell ho vaig dir. Al cap de bastanta estona amb la furgona ens van portar a la comisseria i assegut en una de les butaques d’abans entre altres coses em comencen a custodiar sobre el meu trastorn, els explico que tenia un grau de discapacitat del 66% però no portava el paper a la mà i deien que els seria molt més complicat per a ells, però em van començar a interrogar sobre les meves coses més personals com amb qui vivia, el carrer, el número, el pis, la porta com també el número de telèfon la qual cosa a mi em va ser totalment molt molesta.
Aleshores em porten a una cel·la on em treuen les manilles i comença la tortura psicològica on em fan passar al fons amb les mans a l’esquena com a les pel·lícules de delinqüents, em custodien les butxaques dels pantalons on hi tenia unes claus i una cartera de butxaca que se les van quedar ells, em passen un detector de metalls, m’obliguen a treure els pantalons, les dues samarretes i les sabates amb els cordons inclosos i al final només em quedo amb els pantalons, la samarreta exterior i les sabates sense els cordons i em fan tornar a esperar una altra vegada fins quan em tornen a citar per obligar-me a fer firmar un paper on hi apareixien mencionats els objectes que hi portava i a marcar-hi el dit i com que no portava navalles ni objectes metàl·lics similars ja no els interessava fer res més amb mi. Em fan anar amb les mans al darrere per agafar un matalàs i una flassada i em tanquen amb clau en un calavós amb una altra persona, al cap de poca estona tornen a passar demanant-me el número de telèfon i que tornés a repetir en castellà la paraula otorrinolaringólogo.
Allà vaig quedar retingut durant molta estona totalment avorrit i sense saber què fer, tampoc vaig voler dormir perquè només volia esperar perquè em traiessin fora d’aquest lloc tan fastigós on només hi havia una latrina precària on orinar i de tant en tant hi corria un circuit d’aigua. Al cap de molta estona ens van portar un esmorzar molt precari de dues magdalenes de supermercat i un cafè amb llet en un got de plàstic i no van tornar a passar fins al cap d’una hora llarga per si voliem repetir, fins i tot em volien portar un ibupofen fent-me treure la mà per la finestreta entre les reixes per passar-me’l com si fos una rata i me’l vaig posar a la boca al davant del policia però després el vaig llençar a la latrina perquè em vaig sentir obligat a prendre una cosa que realment jo no volia.
Em canvien de calavós i segueixo passant tota l’estona avorrit mentre veia com portaven més companys i companyes detingudes cap als calavossos, fins i tot n’hi hagueren que van patir tortures i agressions físiques a la comissaria. Em treuren per portar-me en una sala on em fan passar les marques dactilars de les dues mans tant en format paper com en format digital i a sobre em van fer unes fotografies amb les samarretes exterior i interior de cara i perfil amb les mans al darrere i d’esquena de cap a la paret i amb les mans aixecades obligant-me a adoptar el perfil de delinqüent de totes les seves formes. Més tard em van fer sortir a anar a declarar ja que l’advocat va demanar que fos el primer o dels primers dels detinguts d’aquell dia que ho fés i deien que se m’imputava respecte l’efecte de Can Vies i se m’acusava de desordre públic i desobediència a l’autoritat però l’advocat va dir que jo no estava en condicions per declarar degut a les fractures i les hemorràgies i per tant aquesta va acabar sent suspesa, i vaig anar al metge perquè em miressin i em curessin bé el nas.
Aleshores em van citar per anar a declarar el dia 30 de juny a les 10:30h a la nomenada Ciutat de la (In)justícia on la jutgessa em va acusar de part dels mossos de què jo havia llençat una pedra en contra d’una furgona policial trencant un vidre i que anava encaputxat. Aquests fets van ser totalment falsos i em fan estar pendent de passar per un metge forense com puc estar pendent d’un judici. Aquí falta el suport de tothom, tant dels diversos col·lectius socials i tothom qui faci falta perquè aquests fets tenen una gravetat absoluta i totalment injusta.
Enlace a vídeo:
https://www.youtube.com/watch?v=IS9NmPcaa8g