Monthly Archives: August 2015

Pensant l’enunciat: “parlar no es veure”

L’excepcionalitat del diàleg aporístic és en l’acabament sense solució que en deixar els participants inmersos en el silenci, els obre, a mode d’efecte colateral, a la vista.

Rarament la vista és rellevant per al problema del que es parla. Així podem parlar de quans maons es necessiten per a tapiar una finestra davant la finestra a tapiar o en un bar mentre fem el vermut. En el primer cas, la visió és la visió de la finestra i si apliquem un sistema de referencia a la visió podem aventurar el nombre de maons necessaris usant raons de la geometria plana. En el segon cas, la decoració del bar on fem el vermut segurament no ens aporti nous coneixements sobre el problema dels maons. Per què doncs doncs preocupar-se per la vista? I doncs perquè parlar de quelcom que no és present?

El temps i l’espera

El temps
Entrar en la discussió del temps, sembla començar el tema per la segona base. Suposar la independència del temps respecte del canvi és suposar una regularitat motora en el moviment. Quelcom extrínsec al moviment mateix que en seria la causa.
La matèria transformant-se al dictat d’un rellotge còsmic. El sol surt cada dia i es pon cada dia. Sembla més plausible creure que és el moviment del sol el que marca el temps que no pas el pas del temps el que dicta el moviment del sol.
Tot i així els trànsits solars mostren una regularitat que es podrien explicar per l’obediència del sol a algun rellotge còsmic o, per l’harmonia de l’observador amb el moviment del sol. O sigui, si el sol anès més a poc a poc, llavors l’entorn de l’observador, en harmonia amb l’astre solar, també s’alentiria; de tal manera que el canvi en la velocitat no seria perceptible per l’observador.
Aquí, el lector avisat a les més recents hipòtesis científiques segur que protesta: primer, el moviment del sol és només aparent, allò que és mou, en veritat, és la terra; si la terra canvies la velocitat en el seu moviment al voltant del sol, o bé, es precipitara cap al sol si frenés, o bé, se n’allunyaria si accelerés [ l’òrbita estacionària de la terra, segons les darreres teories, és el resultat de l’equilibri entre la força centrifuga de tot moviment circular i la força amb que el sol atreu la terra cap asi]. En ambdos casos, l’equilibri ecològic terrestre es veuria sensiblement alterat. Per tant la regularitat de les estacions es fonamental per la continuitat del que coneixem i obeeix a la lleis dels moviments gravitacionals.

L’espera
En l’espera el temps esdevé protagonista en buidar-se de tot significat alié a si mateix. En l’espera l’únic que passa és el temps fins que passa allò que esperavem i l’espera conclou.
L’hora en l’espera esdevé significant gràcies a la previsió horaria de l’esdeveniment que esperem. Sense aquesta previsió. Si no sabem a quina hora és previst el succés esperat de poc ens serveix saber l’hora que és.
En l’espera esdeveniment conscients del temps gràcies a l’absència de canvi. En el retrobament esdeveniment conscients del temps gràcies a l’excés de canvi. En el retrobament el canvi se’ns apareix de sobte i en la recerca de la raó d’aquest esdevenim conscients del temps. La consciència del temps i la cosnsciència del canvi van lligades. Doncs resulta complicat imaginar una situació en què en el raure en el compte del pas de les hores no ens posi alerta de tot allò que va marcant el seu pas. Si bé aquest pas només existeixi en el relotge o en la variació de la llum estelar, en el cas de l’espera.

Tagged , ,