Software Free

En un article d’un diari del 2019 [_Los cerebros ‘hackeados’ votan] l’autor [Yunal Noah Harari] es qüestiona que sigui una bona idea creure que som lliures. Afirma que cada volta més seran els nostres pensaments i desitjos fruit d’algoritmes i tecnologies. I que l’única forma de fer front a aquesta ‘exteriorització’ del pensar i sentir és contemplar-nos sabent-ho. Sabent que igual que el món exterior no ens pertany, tampoc ens pertany ja el nostre món interior. En aquesta situació, afirma que preguntar-nos qui o què som devé el principal desafiament.
La idea del pensament com quelcom alié no és nova. En la filosofia hindú ja es considera el pensament com un sisé sentit. Com quelcom que ens sobrevé igual que ens sobrevenen les olors o els paisatges assolellats.
Tampoc cal esperar a les inteligències artificials i als big data per a afirmar que poc tenim a dir en allò que som. Llegir Foucault, llegir Preciado, ens permet entendre com l’art de construir gent des de la indústria i la institució poc deixa al si mateix.
Hom pot pensar que tot això són neurosis paranòiques. Que poc importa qui ho desitja si tu també ho desitges. Que poc importa qui va decidir comprar-se la liquadora si és una bona liquadora. Quina és la diferència?
Potser encara siguem capaços de recordar quins foren els primers somnis de la nostra vida. Aquells que vam tenir ben aviat quan ens començaven a preguntar que voldriem ser de grans. I també els que anavem tenit després conforme anavem creixent i ens anavem explicant millor aquell desig primer. O potser no calgui creure que hi ha un primer desitjar, la qual cosa pot ser ben dubtós. Potser només calgui adonar-se que ens alcem cada dia amb la idea d’anar a la platja i sempree acabem passant el dia a la muntanya.

Així que un bon dia, per exemple avui i ara, accepto que estic hackejat, que d’alguna manera que se m’escapa sóc estrany a mi mateix. O encara més que no hi ha mi mateix. Què seguir escrivint llavors? El primer potser seria escriure poemes de la descomposició: és a dir proses falses i sense sentit. Deixar que la tremolor dels dits es passegi per les tecles. Escriure a l’atzar, en definitiva, i aquest mateix atzar estimar-lo com la única cosa en la qual encara que sigui sota un munt de soroll no s’hi trobaria l’altre que em manipula.
Una successió d’atzar devindria allò més semblant al mi mateeix que abans creia ésser. És clar que resulta senzill apretar tecles sense sentit en un ordinador, però fem moltes més coses cada dia a part de escriure entrades en blogs. I en aquestees coses, en les entrades en blogs també si bé de forma menys directa, ens relacionem amb d’altra gent. Com sentarà a aquesta altra gent que les meves paraules els meus gestos siguin a l’atzar? I el fet d’alimentar-me, el fet de llogar una habitació i no passar fred a la nit al carrer. Totes aquestees conquestees demanen un enfilall d’accions ben poc atzaroses cada dia. Com hackejar-me a mi mateix sense passar gana i fred.
Resignat i famolenc torno a l’escriptura no atzarosa, torno a les convencions pactades, als camins que em duen al menjar, a les amigues, a la llar. Miro per la finestra, al carrer manifestacions polítiques: ja no sé si són amics o enemics, ja no sé si he vulgut el seu ascens o el seu descens. Recordo converses amb amigues i en elles deia el que de mi s’esperava. He anat a votar i he votat el que creia millor, però ja no sé quin valor té aquesta creença, ni qui és que es creu aquesta creença.

[Segueix de Deconstrucció i Hack de la Filosofia (2)]

Akàssia queda suspesa en la incertesa uns instants. Es sent una mica indignada. No sap que fer. El llibre màgic de llistes no li soluciona el problema. Si almenys hagués tingut temps lliure abans podria fer el mateix una altra vegada. Però no recorda haver tingut temps lliure abans, així que deu ser el primer cop que en té. Suspira profundament i s’adona que està una mica cansada de tant cercar quelcom a fer. Fa un dia assoleiat de principis de tardor, als seus peus l’herba encara és flonja i verda i, decideix descansar una estona, a veure si aconsegueix aclarir les idees. Com era d’esperar, doncs, altres vegades ja li havia passat, en casos semblants s’adorm.
Quan es desperta s’adona que ha estat somiant un somni ben curiós. Era en el mateix prat verd on s’havia dormit, si bé ara al final del prat veu quelcom que li crida l’atenció. És massa lluny i no sap ben bé si és una casa, un mamut molt quiet, un tractor, una muntanya d’una estranya forma, una pila de cargols que estiguin jugant a fer castells. Decideix apropar-s’hi per a veure millor el que és. Conforme s’hi apropa, s’adona que no és ni un mamut, ni una pila gegantina de cargols, sinó que és una casa .Ho sap perquè té una porta molt gran al bell mig, quatre finestres, una a cada costat de la porta i dues a sobre, en el que , li acut, deu ésser el primer pis. També té una teulada amb una bónica ximeneia.
– Si visqués en aquesta casa, podria seurem a mirar per la finestra que hi ha al costat de la porta. Es diu a si mateixa en somnis.
– A l’estiu deixaria la porta oberta al vespre perquè la fresca de la nit la refresques i a l’hivern la deixaria ben tancada i amb el calor de l’estufa em passaria el dia cuinant pastissos ben calentona.
– Es clar que -es segueix dient a si mateixa en somnis- i si la casa per dins està feta malbé com aquella casa a la que vaig a jugar amb les amigues després de l’escola no hi vull viure pas, la cuina es trencada, a l’escala i falten escalons i si hi pugés de nit podria caure i fer-me mal i a les finestres no hi havia vidres i era molt divertit perquè així eren com portes per les que jugar a entrar i sortir però a l’hivern em gelaria de fred.
En aquest moment del somni un pardal se li posa a la panxa per a menjar-se una engruna que li havia quedat del berenar i Akàssia es desperta. S’aixeca d’un salt i comença a giravoltar d’alegria: se li ha acudit una manera de solucionar el problema de saber si vol dedicar el temps lliure a buscar la saviesa o no.
– El que passa, es diu, és que sóc massa lluny de la saviesa i no sé si és una carpa de circ, un vaixell de vapor, o un esbarzer ple d’abelles, igual que em passava amb la casa del meu somni que al principi de tan lluny que era no podia saber que era. I, prosegueix dient-se, I no només m’hi atansaré fins que vegi el que és amb claredat, sinó que quan sàpigui el que és i no em faci por i, no sigui perillós, ni desagradable, m’hi atansaré per a poder mirar-hi a dins i veure que es en bon estat.

[continuarà]

L’excepcionalitat del diàleg aporístic és en l’acabament sense solució que en deixar els participants inmersos en el silenci, els obre, a mode d’efecte colateral, a la vista.

Rarament la vista és rellevant per al problema del que es parla. Així podem parlar de quans maons es necessiten per a tapiar una finestra davant la finestra a tapiar o en un bar mentre fem el vermut. En el primer cas, la visió és la visió de la finestra i si apliquem un sistema de referencia a la visió podem aventurar el nombre de maons necessaris usant raons de la geometria plana. En el segon cas, la decoració del bar on fem el vermut segurament no ens aporti nous coneixements sobre el problema dels maons. Per què doncs doncs preocupar-se per la vista? I doncs perquè parlar de quelcom que no és present?