L’excepcionalitat del diàleg aporístic és en l’acabament sense solució que en deixar els participants inmersos en el silenci, els obre, a mode d’efecte colateral, a la vista.
Rarament la vista és rellevant per al problema del que es parla. Així podem parlar de quans maons es necessiten per a tapiar una finestra davant la finestra a tapiar o en un bar mentre fem el vermut. En el primer cas, la visió és la visió de la finestra i si apliquem un sistema de referencia a la visió podem aventurar el nombre de maons necessaris usant raons de la geometria plana. En el segon cas, la decoració del bar on fem el vermut segurament no ens aporti nous coneixements sobre el problema dels maons. Per què doncs doncs preocupar-se per la vista? I doncs perquè parlar de quelcom que no és present?