[Segueix de Deconstrucció i Hack de la Filosofia (2)]
Akàssia queda suspesa en la incertesa uns instants. Es sent una mica indignada. No sap que fer. El llibre màgic de llistes no li soluciona el problema. Si almenys hagués tingut temps lliure abans podria fer el mateix una altra vegada. Però no recorda haver tingut temps lliure abans, així que deu ser el primer cop que en té. Suspira profundament i s’adona que està una mica cansada de tant cercar quelcom a fer. Fa un dia assoleiat de principis de tardor, als seus peus l’herba encara és flonja i verda i, decideix descansar una estona, a veure si aconsegueix aclarir les idees. Com era d’esperar, doncs, altres vegades ja li havia passat, en casos semblants s’adorm.
Quan es desperta s’adona que ha estat somiant un somni ben curiós. Era en el mateix prat verd on s’havia dormit, si bé ara al final del prat veu quelcom que li crida l’atenció. És massa lluny i no sap ben bé si és una casa, un mamut molt quiet, un tractor, una muntanya d’una estranya forma, una pila de cargols que estiguin jugant a fer castells. Decideix apropar-s’hi per a veure millor el que és. Conforme s’hi apropa, s’adona que no és ni un mamut, ni una pila gegantina de cargols, sinó que és una casa .Ho sap perquè té una porta molt gran al bell mig, quatre finestres, una a cada costat de la porta i dues a sobre, en el que , li acut, deu ésser el primer pis. També té una teulada amb una bónica ximeneia.
– Si visqués en aquesta casa, podria seurem a mirar per la finestra que hi ha al costat de la porta. Es diu a si mateixa en somnis.
– A l’estiu deixaria la porta oberta al vespre perquè la fresca de la nit la refresques i a l’hivern la deixaria ben tancada i amb el calor de l’estufa em passaria el dia cuinant pastissos ben calentona.
– Es clar que -es segueix dient a si mateixa en somnis- i si la casa per dins està feta malbé com aquella casa a la que vaig a jugar amb les amigues després de l’escola no hi vull viure pas, la cuina es trencada, a l’escala i falten escalons i si hi pugés de nit podria caure i fer-me mal i a les finestres no hi havia vidres i era molt divertit perquè així eren com portes per les que jugar a entrar i sortir però a l’hivern em gelaria de fred.
En aquest moment del somni un pardal se li posa a la panxa per a menjar-se una engruna que li havia quedat del berenar i Akàssia es desperta. S’aixeca d’un salt i comença a giravoltar d’alegria: se li ha acudit una manera de solucionar el problema de saber si vol dedicar el temps lliure a buscar la saviesa o no.
– El que passa, es diu, és que sóc massa lluny de la saviesa i no sé si és una carpa de circ, un vaixell de vapor, o un esbarzer ple d’abelles, igual que em passava amb la casa del meu somni que al principi de tan lluny que era no podia saber que era. I, prosegueix dient-se, I no només m’hi atansaré fins que vegi el que és amb claredat, sinó que quan sàpigui el que és i no em faci por i, no sigui perillós, ni desagradable, m’hi atansaré per a poder mirar-hi a dins i veure que es en bon estat.
[continuarà]