Tot passejant sense rumb per Lisboa amb motiu d’unes improvisades vacances de quatre dies vaig trobar-me la següent pintada de cinc metres de llarg per un d’ample en la frontissa de la portalada dels baixos d’un carrer cèntric:
“Penso mas nâo existo”
Si no es poguessin escriures graffittis sense significat llavors en bona lògica sabriem que hi ha un món on l’existència no resulta necessària al pensament.
Hom podria argumentar que ben bé podria donar-se significat a la sentència com se li dona signifcat a un signe. Podrien els parlants d’un llenguatge, decidir que el significat de “penso mas no existo” és estic escoltant una música que no es pot ballar. En aquest cas els parlants usarien la sentencia per a referir-se al tipus de música i no pas per a parlar de la natura del pensament.
En aquest cas la sentència seria considerada un signe atòmic. És a dir la sentència es considera com un tot que ho bé pot ser declinava en els temps del verb o no. En el cas de la sentència atòmica declinable quelcom com “Pensavem si bé no existiem” tendria el signifcat de escoltavem música que no es podia ballar. La mateixa traducció del portugués al català té significat en el cas de les sentències atòmiques declinaves. No així en el cas de les sentències atòmiques pures o no declinaves. Aquestes com per exemple si “Penso mas no existo” la uses una societat secreta de filosofes i filòsofs com a salconduit que dona accés a les seves biblioteques. En aquest cas parlariem d’un signe atòmic pur i les declinacions gramaticals i traduccions de la sentència no permetrien el pas a les biblioteques no tindrien el significat de pertanyer a la societat secreta i poder accedir a les biblioteques de la societat secreta filosòfica.
Tanmateix allò que més encuriosí al turista ocasional fou la sentència entesa com a sentència lògica. És a dir, que el significat de penso si bé no existeixo bé donat pel significat dels seus mots i les relacions gramàticals que entre ells s’estableixen. En aquest cas que l’existència no és necessària al pensament i que aquest pensament sense existència és concreta en un jo. En la primera persona del singular que l’escriu amb lletres majúscules en la part superior de la planta baixa d’un carrer transitat d’una ciutat del segle XXI.
Pensar i no existir; saudade, melangia, estar amb la imaginació en un temps en un lloc en el qual no estem efectivament. No per això desapareix el pensador del lloc on es troba, no per això deixa d’existir, protestaria una cartesiana sentint la seva doctrina amenaçada. Totes hem somiat paradisos, totes hem recordat amb enyorança les compartides rialles dels amants, els dies feliços de la infància, una olor, un instant de mágica plenitud. No per això hem desaparegut de vora l’estufa que ens escalfava en plena crisi de melangia. No per això hem deixat lliure el seient del vago de metro que ens ha catapultat a les carreres de tricicle sota la comprensiva presència d’un avi lector de novel·les de l’oest. Aquesta permanència en l’existència és el que queda ben palés quan amablement la revisora ens desperta del nostre somieg per a demanar-nos el tiquet, quan ens despertem gelats perquè l’estufa fa hores que es va quedar sense llenya.
L’argument de la nostre improvisada cartesiana sembla confondre existència amb presència en l’espai comú d’un cos fisic. M’explico: si considerem que una humana existeix en un lloc quan té una presència amb unes determinades caracterísitiques (per exemple: llenguatge, percepció de l’entorn i interacció amb aquest, consciència, moralitat, etc.) llavors el somiador en els seus trànsits no existeix com a persona humana. Tampoc pot dir-se que existeixi com a persona humana a l’interior del seu pensament, doncs seria característic de la humanitat l’existir en un espai comú amb d’altres humanes.
Llavors, si seguim aquesta darrera visió d’existència ens trobarem que gran part de les humanes i humans haguts i per haver escassament podrà dir-se que hagin existit o existeixin com a màxim, en breus intervals. I, si així protestés algú estranyat o adolorit en la seva vanitat que es volia perenne existent, només hauriem de contesar-li certament. Certament és ben poca l’existència que d’habitut disfrutem. Som ,en majoria d’hores, espectres; fantasmes que ben just freguen la vida com les plomes de les malhumorades oques freguen l’aroma de la rosa d’un sol dia. Es breu passatge la vida i ben just gran part d’ell ens el passem sense existir: li recordarem al contertuli volgut etern existent tot fent posat de clàssica saviesa i, ja per acabar la conversa amb elegància, farem amb algun escarafall de braços i benevolència complice a la mirada:
-El terme existència és només un terme del llenguatge, una més peça d’un joc lògic, sense més poder que servir d’ajuda a la parla a trencar el silenci.