Els no existents pensaments i les no existents pensadores i pensadors que els encarnaren o encarnen. La història d’aquelles que pujades a una escala o penjades d’un balcó, amparades en la no existència que els donava aquest seu pensar furiós, varen pintar el graffitti del que parlavem a l’anterior post.
Com el Vicente Guedes del qual Fernando Pessoa dirà:
” […] una das almas mais subtis na inércia, mais debochadas no puro sonho que tem visto este mundo. Nunca -eu o creio- houve criatura por fora humana que mais completamente vivese a sua consciència de si propia. ‘Dandy’ no espírito, passeou, a arte de sonhar através do acaso de existir.
Este livro é a biografia de alguém que nunca tuvo vida.” [1]
Perquè com saber d’aquestes ‘almas […] desbochadas no puro sonho’ fins al punt de de devenir pensament sense existència, si no és en els textos […] on el pensament viu en la inexistència. I d’entre aquests textos destacar “Livro do desassossego” que Vicente Guedes i Bernado Soares transmetren a Fernando Pessoa i, l’obra de Macedonio Fernàndez que descriu amb magistral humor a “Continuación de la nada” les tragicomiques peripècies d’aquells que en el no-res, el revés activista de la no-existència, fan el seu viure.
Perquè l’existència és només un concepte present en alguns paradigmes discursius. Qui no somia, en una fiblada de lirisme recuperar els mots de Parmènides? aquells on allò que és, és, i, allò que no és, no és, i, no és el no ser. Possiblement mai s’escrigué uns versos tan aclaridors amb una economia tal de conceptes. Amb l’ésser i la negació, en permutacions matemàtiques -l’espiral ja era inventada?- l’impuls inicial tan simple no ha deixat, des de llavors, de giravoltar en els pensaments que s’hi acosten i s’hi acostaren. I d’alguna manera en aquesta energia va sorgir l’existència. Puix es feu palés que hi havia entitats, coses, que si ve no eren en el sentit que Parmènides doná al no-ser, alhora eren d’alguna manera evident a una espectadora atenta. A vegades, per exemple, tinc a bé recordar aquell somni on dormia placidament fins que venies a despertar-me amb petons. La joia era tal que podia agarrar-m’hi i fer una lentissima tombarella aèrea com si fos un astronauta en un espai sense gravetat. En veritat allò fou només un somni -dirant els guardians de la realitat- mai has estat en un espai sense gravetat, mai has sortit de l’atmosfera terrestre, mai has abandonat l’esfera d’influència de la seva atracció. I, tanmateix, dir que allò no va ser, ho sento com excessivament fals. La sensació quan recordo el somni és encara avui, d’una materialitat tal que pot canviar-me l’ànim en un vespre melangiosament gris. Així, la necessitat d’explicar allò que ens reviu, crea noves distincions en el llenguatge: al ser i al no-ser, els van seguir l’existir i el no existir, el real i l’irreal, el somni i la vigilia i, tantes d’altres. Paraules que ens venen a la llengua quan puges al tren que s’etendú i, sabem que ja res serà el mateix. Que el petó és de comiat que ara venen les nits de llit fred i cendrers plens. I rebusquem un conjur que desfaci el devenir, que torci el camí de la matèria i que tornis. I, a vegades, meravella aconseguim una nova distinció, un nou matís, una nova il·lusió en el buit de la distància, com si cada vinguda demanés una crida nova, com si els camins desapareguessim rera els nostres passos y no poguessim passar dues vegades pel mateix camí. [3] Passatgers sense mapes llençant tramoies de paraules, maquillatges, explicacions, senyals:
“[…]mi afición al lleno de vacíos se me manifestó por entero desde joven. Cuando ya lo era, hice una frase atrozmente literata com ésta: ‘Ido el Sol, el mundo se llena de su ausencia’; después en crónica literaria esta otra: ‘Este libro viene a llenar un gran vacío, con otro’ […] Viniendo, mi libro, querido lector, espero que reconocereis que también és de los que tiene el mérito de llenar un vacío con otro, como todos los libros. Viene a colmar ese gran vacío que han cubierto todas las solemnidades escritas, habladas, versificadas, desde miles de años, tanto vacío que no se entiende cómo ha podido caber en el mundo. Con la diferencia que el vacío que llena con otro mi libro es su verdadero asunto. Hay que descomponer la última de las cinco parejas inmortales: Sócrates y Platón, Plauto y Terencio, Cástor y Pólux, Héctor y Paris, Solemnidad y Esterilidad: cuando lo serio va con lo solemne, es que lo serio no va: lo mío no va solamente porque no es estéril: Por fin tendréis la Nada.” [2]
El no-res i el buit sovint passegen de la mà. Paraules elles de significat inexistent. Hom dirà que el buit clama de quelcom existent al seu voltant que el delimita. El no-res seria el buit sense l’existència delimitant.
Per què el no-res? Perquè, per exemple, Si el món guardés simetria com guarda la memòria dels solsticis en els troncs dels arbres llavors podria tenir sentit que si com molts llibres volen dir coses no duen res molts llibres no volen dir res dirien alguna cosa. I, també, és clar, perquè així donen llum a la pregunta amb que iniciavem aquest llibre sobre el pensar sense existència. Lògicament si el No-res tingui existència encara que sigui conceptualment llavors qualsevol cosa és possible, doncs d’una proposició és pot seguir qualsevol cosa.
Una cosa ben diferent seria creure que per justicia estètica tot condicional hauria de convertir-se en bicondicional. Així quan dic si menjo flors semblo foll implicaria també que quan semblo foll menjo flors. Això darrer potser els astronautes algun dia descobreixin el planeta del condicional enmirallat. O sota una estora una escala a un soterrani de proporcions propicies, tan és. S’ha de posar esment en la incomoditat d’un tal planeta o soterrani. En ell els que mengen si tenen gana no deixarien mai de menjar, els que pinten si tenen pintura posarien empreses de venda de materials per a la decoració i acoloriment de la llar. Del tot enutjos en definitiva per a comensals i pintors.
[2] Macedonio Fernández, Continuación de la Nada, Ediciones Corregidor, Buenos Aires
[1] Fernando Pessoa, Livro do desassossego, ediçao de Teresa Cunha, Relógio d’Água Editores, Lisboa, 2013.
