Sócrates humanitzat
Un dels grans moments de la història de la filosofia és el discurs de Sócrates en el judici contra la seva persona per impietós i malvaratador de joves. En concret quan Sòcrates explica perquè creu que l’oracle va dir-li a un amic seu que precisament Sócrates era el més savi de tota Grècia. Sócrates explica la atribució de saviesa perquè “tot i no saber res, sap que no sap res, mentre que la resta de la gent no sap res i no sap que no sap”.
Sòcrates és un home senzill. Rebutja la defensa dels seu amic sofista perquè prefereix ésser com sempre ha estat: una persona honesta guiada per la passió. Així quan puja a la tribuna dels oradors, ha preparat el que dirà? Segurament ha estat donant-li voltes unes hores abans. Sap de la gravetat de les acusacions. I sap també de les funestes conseqüències que tindrà el judici si el veridicte és desfavorable.
Comença el discurs, les primers paraules encara són les que volia sentir però ben aviat el discurs és converteix en quelcom a mitges entre una veu i més de mil orelles. Què esperaven escoltar les orelles? Posiblement allò que ja sabien i, què sabien de Sòcrates?
Sòcrates va dedicar la vida a cercar la veritat i ensenyar-la. No va fer cap fortuna com alguns sofistes i per la majoria d’Atenencs no devia passar de ser un personatge excèntric i una mica picar tal qual el retrata Aristòfanes en les seves comèdies.
Ja fa uns anys que Aristòfanes va estrenar l’obra on surt Sòcrates. Sòcrates sembla creure que la mala opinió que tenen molts atenesos d’ell és a causa d’aquella obra. Intenta desmarcar-se’n. Intenta explicar que ell no és el personatge d’Aristòfanes, que ell ha estat investigant la veritat que rau darrera les coses. Quan allò que diem és vertader o fals, en definitiva la relació dentre les paraules i el seu significat. Intenta justificar la conducta d’aquests anys en raó d’aquesta recerca que se li imposa com una necessitat ètica. Si bé, potser, tots aquest anys i, especialment els darrers, ha sentit massa ascètica, massa humil, massa obligada. No ho aconsegueix. Les paraules que surten per la seva boca són les mateixes que entren per les orelles de l’auditori. Aquestes no signifiquen més que un seguit de peripècies que si bé no són condemnables tampoc són especialment lloables. Doncs tothom a Atenes buscava tenir raó a l’àgora i a Sòcrates només el veuen com un altre pretendent, potser sense massa perícia o amb una perícia pròpia.
Per què l’estan jutjant? Qui és Sòcrates? És Sòcrates a la tribuna dels acusats el mateix que s’adorm cada nit amb l’estomac mig buit al costat de Xantipa. No, és clar que no. A vegades es sent tan mimètic com un espill, a vegades tan transparent com una copa de cristall, sempre més un nosaltres que un jo. Es fa difícil imaginar que l’home que ha dubtat i fet dubtar de totes aquelles coses que creia saber, ara sàpiga perquè l’estan jutjant. Si, és clar, que els seus acusadors ja han parlat exposant les seves acusacions. I, tanmateix quin és el significat de les seves paraules. En un principi s’adona de les incoherències lògiques i creu que serà prou mostrar-les per a sortir exculpat. Mai ha estat així. La lògica mai ha convençut sinó els mateixos lògics, entre els quals la pròpia brillantor li ha deixat pocs amics.
“Només sé que no sé res”, o “No sé res. I això és l’únic que sé”, o “només sé que només sé que només sé que només sé que només sé que només sé que només sé que només sé …”, o “no sé res i només sé el darrer que he dit”.
Aquell que fou l’encarnació del desig de saber, acorralat per les orelles d’un auditori avorrit acaba reconeixent el fracàs de tota una vida. Però no està disposat a morir sense matar. L’esperit competitiu grec en ell l’inflama: -pot ser que no sàpiga res, però, tot i així, segueixo essent el més savi dels atenencs. Ho sóc perquè així ho va anunciar l’oracle i, perquè vosaltres, atenencs, no sabeu res i no sabeu que no sabeu res-.
Pobre Sòcrates, ara sap que morirà condemnat pels seus conciutadans, el resentiment l’ha traït. Ha estat tan aprop d’expressar el gran misteri de la filosofia i el l’enveja vers tots aquells que feren de la seva saviesa motiu d’honors i glòries, ho ha impedit, enfonsat-lo finalment.
Mentre espera que sigui l’hora de la cicuta, quan els amics el deixen sol a la cel·la, es repeteix: sóc el més savi, sóc el més savi, sóc el més savi. Sóc el més savi perquè no sé res. S’atura i s’adona d’allò que se li havia escapat fins ara: “el més savi és aquell que no sap res”, “són els mateixos sabers els que ens fan ignorants”. No era pas que els seus conciutadans no sabessin res. És clar que sabien, tots sabien una pila de coses i és això precisament allò que els fa ignorants.
– Aquest és el gran misteri de la filosofia, com pot ser que el saber consisteixi en un no saber! En un no saber, el saber. I si és així llavors tot és possible perquè d’una contradicció se’n pot inferir qualsevol cosa. Si i només si no sé, llavors sé. Si i només si sé, llavors no sé. Ara tot és possible, ja no hi ha les cadenes del saber ni les boires de la ignorància. Sòcrates ja no és Sócrates. Sòcrates escapa de la cel·la que ja no és una cel·la. Sòcrates fuig en quelcom que ja no és una fugida. Doncs com podriem saber que ho és sense ignorar-ho.
A l’endemà, quan rodejat d’amics, els consolarà amb el mite de la metempsicosi per morir tot seguit ja no serà Sòcrates. I, doncs com podriem saber-ho sense ignorar-ho i com podriem ignorar-ho sense saber-ho.
Comentari a ‘Sòcrates humanitzat’
Més enllà de la falta de rigor científic de tota atribució de reflexió interior a Sòcrates. És a dir atribuir a Sòcrates un discurs privat que passa pel seu cap és només vàlida com a ficció.
I doncs per què una ficció sobre Sòcrates? En primer lloc per què Sòcrates és un personatge popular, i això el fa funcionar com a enllaç comunicatiu. En segon terme perquè en el text hi ha una voluntat d’autodeterminació filosòfica. I tot procés d’autodeterminació ha de construir-se des d’allò primer. Així la voluntat del text seria enmarcar-se en el corrent que busca en la peripècia socràtica, un moment rellevant i d’extraordinaria intensitat, en el devenir filosofic del discurs.
En això, la majoria d’estudiosos del tema estarien d’acord. Sòcrates és un figura filosòfic. La proposta de ‘Sòcrates humanitzat’ consisteix en afirmar que allò rellevant en l’afirmació pública “Només sé que no sé res i per això sóc savi”. Afirmació que iniciaria la filosofia com discurs al voltant de la diferència entre el saber i la ignorància, afirmant precisament la seva igualtat dels contraris.
Res apunta a que Sòcrates més enllà de una possible intuició fugissera indemostrable defenses conscientment una tesi del tipus: ‘sóc savi perquè no sé’. Es pot entendre que l’actitut despresa de Sòcrates davant la mort eś fruit d’un guany en consciència sobre la seva ignorància en els seus darrers dies. Tanmateix el discurs sobre la metempsicosi poc abans de morir, d’una banda podria expressar que Sòcrates continua creien que allò que diu conté un saber; si bé també podria mostrar que Sòcrates ja sap que allò que diu no conté cap saber i el seu únic objecte és empatitzar davant el patiment que senten els seus amics per la causa dels seus infortunis.
En l’article sobre Sòcrates a l’Enciclopedia d’Internet de Filosofia, trobem el següent:
“It is worth nothing that Socrates does not claim here that he knows nothing. He claims that he is aware of his ignorance and that whatever it is that he does know is worthless. Socrates has a number of strong convictions about what makes for an ethical life, though he cannot articulate precisely why these convictions are true. He believes for instance that it is never just to harm anyone, whether friend or enemy, but he does not, at least in Book I of the Republic, offer a systematic account of the nature of justice that could demonstrate why this is true. Because of his insistence on repeated inquiry, Socrates has refined his convictions such that he can both hold particular views about justice while maintaining that he does not know the complete nature of justice.”
(http://www.iep.utm.edu/socrates/#SSH2bi)
Aquest fragment reflexa l’explicació més comuna de la ignorància socràtica. Distingeix entre la ignorància simple socràtica: sap el que no sap, i la ignorància doble del que no sap i no sap el que no sap. Així saber es converteix en saber el que no saps. Tanmateix saber el que no saps és una contradicció en els termes. La qual cosa porta a què en la pràctica tot devingui un “saber el que saps”.
Així Sócrates esdevé ‘aquell que sap el que sap’.I com a tal es pot explicar la seva defensa:
Davant el tribunal, en tot moment usa la raó per refutar les acusacions, d’això és clar que sap, tothom espera que ho faci. No resulta especialment brillant segons l’auditori. I també més enllà de les argumentacions racionals, Sòcrates parla de la seva peripècia vital, allò del que fonamentalment sap. I tanmateix aquests sabers li resulten del tot inútils per a sortir exculpat del judici. No només el seu discurs no l’exculpa, sinó que podem dir que en la seva defensa hi ha una de les principals causes de la seva condemna.
Sòcrates no sabia de judicis i quan prefereix defensar-se a si mateix, mostra que no sap el que no sap. I quan el seu saber no l’allibera aquell saber mostra ser un no saber.
Una línia habitual en els que fan de Sòcrates un platònic és obviar la mort de Sòcrates. Presentar Sòcrates com algú que transcendeix la vida diària vers un més enllà. Sòcrates convertit en un místic de la raó que ha perdut absolutamentt el món de vista. Per molts admiradors posteriors de Sòcrates aquesta perdua del món de vista és vista com una virtut. Pensis en el mateix Plató o en Descartes, per recordar-ne dos dels més rellevants.
Sense cap mena de dubte Sòcrates va saber coses. Però aquestes coses que savia ja no constituien saviesa. Aquestes coses que savia eren coses del mateix tipus d’aquelles que ell demostrava en els seus interlocutors que no eren saber.
Així allò que cerca ‘Sòcrates humanitzat’ és mostrar que quan Sòcrates afirma: “només sé que no sé res” aquesta afirmació és veritat. No és pas una ironia o una figura retòrica. I és la radical veritat de l’afirmació juntr amb el seu component irracional allò que la farà perdurar en la història en tant irresoluble i inevitable.
La teoria que basa la filosofia en el misteri de la saviesa com a no saber, veuria en el no saber socràtic un moment màxim de manifestació filòsofica si bé tan efímer com aquell en què René Descartes va a dormir dubtant de tot, dubtant de la realitat del propi cos, fins i tot dubtant de les matemàtiques. Quan desperti el dubte s’haurà estingit i Descartes tornarà a saber tot el que ja sabia.
Un altre que s’aproparà a aquesta filosofia feta de moments serà Nietzsche en la construcció de la seva màquina nihilista. En el seu habitar la voluntat de poder abans de la revelació de l’etern retorn. Si bé amb l’etern retorn la ignorància retorni a Nietzsche en forma de nou saber.
Finalment Wittgenstein quan afirma al final del Tractatus que tot aquell edifici cal abandonar-lo com una escala per la qual ja hem pujat. El no saber com a saviesa es mostrarà en cicles. En temporades d’ignorància on acumulem saber i temporades de saviesa en què oblidem allò que saviem.
Finalment, un darrer punt, en el qual ‘Sòcrates humanitzat’ posa esment és en la casualitat de la descoberta socràtica. Doncs Sòcrates descobriria la filosofia, totalment al seu pesar, havent dedicat tota la vida a cercar la raó. I ni tant sols seria conscient d’aquesta descoberta, tot i que durant anys se l’hagués volgut convertir en una altra cosa.